bro bloc

JazzSí, petits grans músics!

2010-03-16T22:54:00.002+01:00

molt bé, molt sorprès. Avui he anat al JazzSí Club Taller de Músics i m'ha passat el temps volant!

No acostumo a anar a locals amb música en directe, però cada vegada que hi vaig, m'arrepenteixo de no fer-ho més sovint. Trobo artistes que em són anònims però que valen com el que més.

Avui he descobert una veu increïble, un teclat incombustible, un bateria rialler, una guitarra viva, una noia que era pura energia... i tot en un ambient autèntic amb clàssics del rock i del blues.

Bé, només volia escriure perquè les sensacions viscudes en aquest petit local han estat genials. Repetirem.

Deixo l'últim què ha sonat i encara sona dins meu.

Salut!

8 març 2010 - Catalunya nevada

2010-03-10T23:29:00.002+01:00

Si escric això és per recordar-ho quan repassi el bloc en el futur.

Una nevada impressionant va caure a Barcelona el dilluns. La ciutat paralitzada, servei de busos aturats, cotxes amb cadenes pels carrers, arbres caient...

Al migdia plego de treballar i pujo a casa muns pares amb la bici de carretera. Tota una experiència. Sort que la neu no havia quallat, perquè sinó no hi hauria hagut manera. La visibilitat era casi nul·la amb tanta neu i tant bé. Motivant.

Emocionats, mon germà i jo decidim sortir pel barri a fer fotos, i ens decidim a fer un ninot de neu al costat de la Diagonal perquè tant peatons com conductors (que passaran moltes hores al cotxe) puguin distreure's. Va ser tot un èxit! la gent es parava per pendre fotografies.

De 8 maig 2010 Barcelona nevant

Amb aquestes que arriba la Júlia i la mare i fem una mica el "tonto" amb la neu. Per poc mig arbre em cau a sobre (sort dels reflexos!). Ma mare espantadíssima!

Tot i que va ser un drama per molta gent, per uns altres va ser un dia ben agradable i divertit!

Bona nit!

Inglorious bastards - Italian scene

2010-03-08T22:01:00.002+01:00

Aquesta pel·lícua m'ha agradat, molt recomenable. Un pèl bèsties algunes escenes (made by Tarantino) però bé. Moments de tensió i riure per recordar.

Aquí deixo una escena amb la que m'he partit la caixa.

(si no la heu vist potser no us fa gens de gràcia...)

Arrivederci!

Marató BCN 2010 - Estratègia fatal, sufriment amb recompensa

2010-03-07T22:01:00.006+01:00

La marató ja ha passat. I el meu objectiu de baixar de les 3 hores no s'ha complert. He pecat d'optmista, molt optimista. He acabat amb 3:23 i havent de parar per les rampes a les cames.

Si la comparo amb la primera marató que vaig fer al septembre (3:16), res a veure.

Comento els meus estats psicològics durant la cursa perquè tenen tela...

M'aixeco del llit motivadíssim, amb unes ganes brutals de córrer sense parar. Començo al final del calaix de menys de 3 hores (amb els pro's). Els primers 10km genials, bones sensacions, ànims de la família i coneguts pels carrers de Barcelona. Els 15 següents m'enganxo darrere les llebres de 3 hores amb un grup de gent (anavem tant compactats que semblavem un sol ésser). I aquí també m'he notat molt bé, ritme molt alt, les cames comencen a pesar, però sembla que ho controlem.

Arribem al km 25 i les cames dures com dos roques no tiren. Mai m'havia passat, quina sensació més impotent! de pulmos i de cap anava bé, però les cames m'abandonaven. Desesperat veia com els altres corredors m'avancen i com el grup de 3 hores s'escapava. No podia pujar el ritme, anava baixant la velocitat considerablement.

Aquí comença el declive mental "hauria d'haver entrenat més... haig de controlar la motivació...", però afortunadament dura poc. I dura poc gràcies als espectadors anònims que t'animen dient el teu nom com si et coneguessin de tota la vida "vinga Octavi campió! ja que da poc..." deia un, "vinga Octavi tu pots!..." deia un altre. I podia pendre molt powerade, fruita o aigua, però no hi ha res tant motivador i energètic com que t'animin amb tant entusiasme.

Tot i que el ritme que portava en alguns moments era per acabar en 4 hores, no penso en la retirada. Decideixo pendre'm la cursa amb filosofia. Arriba un moment que m'agafa un d'aquells atacs de gana (em passa sovint amb el Víctor quan fem llargues rutes), i decideixo parar-me al següent avituallament i omplir-me amb totes les fruites i fruits secs que hi ha. És un bon moment per recuperar energies, però se que l'arrancada costarà... Dit i fet, al següent avituallament segueixo la mateixa estratègia, aquesta vegada em miro la fruita amb tanta persimònia que semblava que anés al mercat... Però aquest cas, un dels voluntaris (crec que són voluntaris però no estic segur) de l'avituallament em diu: "Octavi no paris! has de córrer! espavila!". Flipant li dic que té tota la raó i començo a córrer de nou...

A partir d'aquí la cursa ha sigut molt emocionant, cada cop més gent, comparteixo uns metres amb el pare del Víctor que m'ajuda a agafar ritme, passem per llocs emblemàtics del centre ciutat. És el moment de donar tot el que queda!

Ja en els últims 5 km quan el carrer s'inclinava una miqueta, les rampes arribaven, la més complicada ha estat prop d'on estaven el Xavi i l'Uri. Se'm puja l'isquiotibial i haig de parar en sec i estirar (mai en la vida m'havia passat!).

Finalment i amb la plaça espanya a rebossar de gent, arribo a meta amb un somriure d'alegria, content per haver-ho donat tot. Sé que l'estratègia ha estat fatal, però acabar-la com l'he acabat em satisfà.

Bé readers! demà no se pas com aniré a la feina.

Una abraçada!

PD: les meves enorabones a l'organització. Ha estat excel·lent!

Marató de Barcelona 2010

2010-02-28T23:58:00.004+01:00

Ja la tenim aquí. Només resta una setmana. Més de 12.000 persones sortiran a Barcelona per recórrer 42 kilòmetres i 195 metres. Diumenge 7 de març a les 8.30h del matí comença l'aventura...

Per alguns serà un repte personal, per altres una competició. N'hi haurà que volen batre el rival, d'altres només demostrar-se a si mateixos del què són capaços. Hi haurà atletes professionals, treballadors de tots els oficis, aturats, estudiants... però tots amb un objectiu comú: finalitzar la marató.

Tots seran guanyadors, tots hauran entrenat per aquest moment, un moment que per alguns potser no té sentit algun. Per mi no és una cursa, sinó un repte amb mi mateix, amb la meva resistència física i mental, intentaré descubrir què i com penso quan el meu cos dóna el màxim de si. Penso entregar-ho tot, necessito exprimir-me al màxim. És la meva meditació, el meu examen espiritual. Córrer m'allibera, em relaxa, i diumenge és el moment de compartir-ho amb d'altres a la ciutat on visc i que m'estimo tant.

Si a la primera marató que vaig fer al setembre passat vaig fer un temps de 3 hores i 16 minuts, en aquest pretenc baixar de les 3 hores. Sincerament crec no estar en millor estat de forma que l'altra vegada, i els entrenaments que he fet no han estat del tot regulars. Espero que la motivació em dongui la força necessària per apropar-me al temps marcat.

Cansat després d'un llarg cap de setmana, dedico la següent cançó a la meravellosa ciutat de Barcelona, capital d'un país no reconegut on he nascut i visc.

Bona nit bloggers!

Delphic - divendres a Razzmatazz

2010-02-23T20:04:00.000+01:00

Pos eso, últimament només escric sobre música, serà que s'ho mereix. L'últim grup al que m'he enganxat és Dephic. Toquen música electrònica i la veritat mai havia escoltat aquest gènere amb tant entusiasme.

Presentaran el seu primer àlbum a Razzmatazz aquest divendres, sobre la 01:00h. Si algo s'anima contact me! Jo hi aniré però sense acabar molt tard, que la marató de Barcelona s'acosta i no es poden deixar perdre els hidrats de carboni acumulats!

Apa! visca el barça!

Outsider - Elèctric Bar

2010-02-21T18:03:00.002+01:00

Finalment veure en Paul Fuster no va ser possible. S'havien venut totes les entrades. Amb l'Albert i la Maria decidim provar a l'Elèctric bar, on també acostuma a haver música en directe.

Allà ens trobem amb Outsider, un grup d'escocessos residents a Barcelona que no tocaven gens malament. Potser érem 60 persones en 30 metres quadrats. Afortunadament ens vam poder sentar.

La violinista va arribar tard, a mig concert, i es va agraïr aquell nou instrument. Algú del públic només feia que cridar "El violín no se oye!"...

A mi em va faltar un "solo" de violí.

Aquí us deixo una de les cançons que van tocar:

La tornada va ser complicada, plovent a bots i barrals, l'Albert i un servidor creuem mitja Barcelona caminant.

Feliç diumenge.

Paul Fuster - Heliogàbal

2010-02-18T00:12:00.001+01:00

Demà és hora d'Heliogàbal, i toca Paul Fuster. Invitat/recomenat pel bon amic i compay de pis Albert (also known as joulupukki) anirem a veure què tal sóna en directe. Aquí deixo una mostra:

Salutacions i bona nit!

PD: crec que això també arribarà al Buzz. atents pija, freaky, steve and ola!

Sant Pere Màrtir i Tibidabo

2010-02-02T00:08:00.001+01:00

Feia temps que no tornava a la carretere de les aigües. Una vegada més ha sigut amb el Víctor, acompanyats pel seu pare hem fet un bon diumenge.

Comencem a la Carreterea de les aigües a l'altura de la Font del Lleó, pugem Sant Pere Màrtir i tornem a la crta enllaçant amb el pont que travessa la carretera de Vallvidrera. Pròxima parada: cim del Tibidabo. La tornada per Vallvidrera i directes a l'inici. 1:40 non stop.

Lo millor la visita a l'esglèsia i la basílica superior del Tibidabo, al cim més alt de Barcelona.

Una alegria immensa haver tornat a Collserola i amb molt bones sensacions per la mitja marató del dia 14.

Deixo bona música i la ruta feta.

(12 de febrer a Razzmatazz)

Bona nit!

Escena similar/plagiada? L'ours vs The Lion King...

2010-01-24T22:59:00.003+01:00

Fa uns dies vaig veure "L'ours" gran pel·licula de que de petit vaig veure a mitges perquè havia d'anar a dormir. L'he tingut sempre a la ment, i finalment l'he pogut veure sencera.

M'encanta, barrejar natura i cinema, expressions corporals i tot tipus d'emocions. La recomano.

Una escena que em va cridar molt l'atenció és la que us poso a continuació, i que a "The Lion King" també apareix. Suposo que és un recurs molt utilitzat al cinema, però vist que "L'ours" és del 1988 i "The Lion King" del 1994, el dubte a plagi està servit!

(l'escena és al final del vídeo).

(minut 3)

En tot cas, pel·lícules obligatòries!

Salutacions,

Reservoir dogs: Colors

2010-01-22T18:40:00.000+01:00

Molt bona la primera peli del Tarantino! molta sang, molts tacos, però tensió i diàlegs molt interessants. Penjo una escena que em va agradar especialment, l'escena dels colors, i cito alguns punts curiosos de la Wikipedia:

La palabra "fuck"(joder) fue mencionada 252 veces a lo largo de la película.
El filme estuvo prohibido en Corea del Sur.
Steve Buscemi se quejó realmente ante Quentin Tarantino de ser el señor Rosa, tal y como sucede en la película
Al parecer el título de la película no tiene ningún sentido, pues la palabra "reservoir" (del francés, que significa depósito), no tiene signficado en inglés, sin embargo, Quentin le puso ese título porque en aquella época pensaba, que era así como decían los franceses "au revoir"(adiós), lo que vendría a ser "au revoir dogs" (adiós "cacho" perros)

No puc "embedir" l'escena, així que us deixo el link, no té desperdici:

http://www.youtube.com/watch?v=JlQhDN1Onho

Salut!

Presentació PFC (II)

2010-01-19T20:48:00.005+01:00

Ja està, ja s'ha acabat, sóc el mateix però amb una titulació superada.

Amb problemes tècnics d'última hora no he pogut fer la presentació com volia. Tot això, sembla que he superat la prova.

Us deixo la presentació (els vídeos no se perquè es queden parats al final, a la presentació feta a la facultat, no els he pogut ensenyar) per si us interesa:

Finalment he tret un 9/10.

Salutacions,

The XX

2010-01-19T00:14:00.000+01:00

Estic enganxat a la seva música, és una droga, so que es transforma en energia... no cal dir res, només escoltar-ho en pau:

bona nit.

5 regles bàsiques per fer una bona presentació

2010-01-18T23:15:00.000+01:00

Dintre de 12 horetes presento el PFC (projecte final de carrera). Ja tocava... i ja veurem com va. He intentat fer una presentació "viva", res de molta lletra i una mica d'animació i algun video dels estimats voluntaris que van fer els tests d'usabilitat.

Després de navegar una miqueta per Internet, poso un vídeo tutorial de com fer una presentació, 5 regles bàsiques.

Demà si tot va bé, penjo la presentació!

Presentació PFC

2010-01-14T00:47:00.001+01:00

Fent les transparències/slides pel PFC (Projecte Final de Carrera) que el proper dimarts haig de defensar, he surfejat per la xarxa a la cerca d'algo interessant.

Com a norma general s'acostuma a dir de no fer més d'una transparència per minut, per no fer-la pesada i forçada. Ara bé, tot seguit us presento una presentació de desenes (segurament cents) de transaparències. Són 15 minuts, cosa que segons la norma haurien de ser 15 transperències...

La veritat m'ha agradat. Imatges, paraules clau, humor, vocabulari interessant... sembla que sí és possible fer una presentació a lo bèstia!

PD: Crec que per la defensa utilitzaré un model més tradicional.

Withnail & I

2010-01-11T23:59:00.006+01:00

Ja tocava escriure algo. A partir d'avui m'esforçaré per donar vida al bloc, que prou avorrit està ja.

Doncs ho faig recomanant aquesta gran pel·lícula: Withnail and I, per algun lloc he llegit que és una molt bona pel·lícula d'humor anglès. La trama és sencilleta, però els diàlegs boníssims, per rebentar a riure. Tot i que l'anglès en alguns moments es fa incomprensible (depèn del nivell de casascú és clar), de ben segur que a més d'un li agrada. Bàsicament són dos joves (o no tant joves) que deissideixen anar al camp uns dies per desconnectar de la penosa vida que tenen a Camden Town. I al camp passa de tot...

Us deixo amb la que crec és la millor escena, si la voleu veure, potser millor que eviteu prèmer el "play".

Pròximament més entrades!

A reveure estimat bloc.

3:16:03 | V Marató del Mediterrani | Marathon man

2009-10-18T18:45:00.008+02:00

Vergonya m'hauria de fer escriure, després de tant sense fer-ho. Pobre bloc...

Doncs bé, avui és un gran dia i s'ha d'escriure. És l'aniversari del meu germà Pol i he fet la meva primera marató, en un temps inesperat.

Comento la marató, l'aniversari crec que no cal.

Dura, emocionant i satisfactòria. Després de llegir per internet i fòrums lo dura que és la marató, física i psíquicament parlant, he anat una mica nerviós, preocupat per com em trobaria al final de la cursa.

Però tot ha anat sobre rodes, m'he trobat molt positiu i motivat durant tota la cursa (evitant el conegut "muro" dels kilòmetres 30). Físicament ha estat dur, com era d'esperar, però no ha sigut fins el kilòmetre 25 que he començat a patir. Fins llavors tot ha sigut bastant ràpid.

La primera mitja marató l'he fet amb un nano anomenat Sergi, doncs ens hem trobat que portàvem el mateix ritme i em decidit fer-nos companyia els primers 21 kilòmetres (ell feia mitjà marató i jo tota...). Ha sigut força emocionat el fet de donar-nos ànims de tant en tant.

Després, als últims quilòmetres, espontanis i família, m'han injectat la força necessària per donar-li sentit a les passes. Finalment un temps de 3:16:03 amb un ritme de 4:39/km.

Aquí el vídeo de l'arribada:
http://media.strands.com/2009/13507564/197.flv

Ara, destrossat. Una butllofa al peu, els engonals irritats i el cansament de les cames han fet de la marató, tota una experiència.

Bé estimats lectors, encara que sigui dur, recomano aquesta cursa.

Salut i entrenament!

1:35:49 | 21 km i 97 m | Mitja Marató de Sabadell

2009-09-06T18:37:00.004+02:00

el primer gran objectiu, la primera gran prova, la primera inscripció "seria"... amb un bon temps, he finalitzat la 4a Mitja Marató de Sabadell, un total de 21 kilòmetres i 97 metres en un temps real de 1:35:49, 4:33 minuts per km, 274a posició. Aquí la llista:

He anat amb el Victor, que ha acabat un minut pel darrere. Els dos satisfets, contents amb el resultat. El nostre objectiu era baixar dels 1:40, i ho hem superat amb nota.

La cursa ha sigut força dura, dos voltes per Sabadell amb forces pujadetes i baixadetes "malparides", només aigua (res de beguda isotònica ni barretes...), i un inici complicat amb avançaments forçats.

A partir del km 15. ha sigut que el Víctor i jo ens hem començat a separar, concentrant totes les energies en les cames.

Doncs bé, em dóna la sensació que aquesta serà la primera de moltes curses...

Ara a recuperar-se!!!

PD: Quan es publiqui el vídeo de les arribades, el penjo!

4 setembre - Coldplay - Estadí Olímpic Lluís Companys

2009-09-02T18:23:00.002+02:00

Ja era hora... que escrigués i pogués anar a un concert d'aquest increible/fabulós/excitant/emocionant/contagiós/... grup.

Amb el meu estimat germà Pol, demà ho donarem tot a l'estadi. Barcelona tremolarà!!

Salut i força Coldplay!

distància: 18km | desnivell: fotut | temps: 1:45 minuts

2009-07-17T00:06:00.007+02:00

Destrossat però satisfet.

Avui ha sigut un gran dia, i per això haig d'escriure. Amb el bon amic Víctor hem aconseguit una fita que ens havíem plantejat feia poc, i de forma força satisfactoria l'hem aconseguit.

Hem corregut uns 18km i alguns metros més, amb un desnivell que no se quin és, (però existia), i en 1 hora 45 minuts (ara mateix no se si és una bona marca).

Recorregut:

Comencem a la carretera de les aigües altura de la font del lleó (av. Pearson). Direcció al parkin del final de l'Avinguda del Tibidavo. Tornem cap enrere però pujant cap al tibidavo (parc) un trosset, per trencar per una trialera i seguir per la carretere de les aigües. Tirem pel mateix camí i passem pel punt de sortida (font del lleó). Ara amb l'objectiu de pujar fins a dalt de l'antena de St. Pere màrtir, pel camí asfaltat i empinat. Un cop adalt, seguim fins la ctra de les aigües a l'altura de la ctra de Vallvidrera. I ara sí, tornem al punt de sortida per acabar.

Jo he acabat amb marejos, el Víctor bé.

Com he llegit en algun lloc (possiblement d'una marca d'esports), no sabem on està el límit, però sabem on no està.

Bona nit que toca descansar!

Great Northern - Houses

2009-07-13T22:25:00.002+02:00

Per donar una mica de vida al bloc (si és que encara batega...) aquí penjo un últim descobriment musical. No se com m'estic enganxant a la música no comercial (ja tocava...), estil poc/rock/indie... encara no se ben bé quin gènere és.

Bé, aquí Houses, de Great northern:

Salut!

Canvi de look!

2009-05-17T21:03:00.002+02:00

Escriure poc, però canviar el disseny de la pàgina més. Sembla que em m'agrada més toquetejar amb fulles d'estil (css) i codi web que no pas posar-me a redactar les meves coses. Espero que us agradi.

2-6

2009-05-03T19:45:00.004+02:00

Si avui escric, és perquè si d'aquí molts anys reviso els articles del bloc, m'agradaria trobar-me amb aquesta notícia.

Adjunto l'article "El fútblo brinda por el Barça" de El País escrit per José Samano el dia d'avui. Boníssim!

Un brindis al fútbol. Al del Barça, claro, que desplegó en Chamartín, imponente museo futbolístico donde tantos tiritan, todos sus violines. El fútbol convertido en arte, pura orfebrería. No sólo fue la certificación del angelical método azulgrana. Del Barça, que se obliga a sí mismo en el juego y en el resultado, no se esperaba un simple triunfo, sino que sellara su estilo ante un duelo de máxima exigencia. Y la respuesta barcelonista fue intachable. Guardiola no se guardó nada, alistó a los mejores y el equipo no se confundió con el imprevisto gol inicial de Higuaín. Reaccionó con ese aire poético que le distingue. No sólo retorció el marcador, sino que contribuyó a la evangelización que merece Casillas. Rebajó de tal forma al Madrid que el impetuoso aspirante quedó reducido a un rutinario telonero. El conjunto de Juande no pudo camuflarse con el resultado y al equipo se le vieron todas las costuras. Nada que reprocharse ante un adversario capaz de convertir el fútbol en un paraíso.

Frente al juego de sacamuelas y tono épico de los madridistas, el Barça resultó sinfónico. Se puso de etiqueta, bailó en Chamartín y laminó el safari madridista de los últimos 17 partidos. Uno y otro expusieron su versión más real. El equipo de Guardiola, el más operístico de la temporada, debía mostrar su carácter competitivo ante una situación casi extrema. Del Madrid, que a toque de tambor había mantenido la Liga en vilo con un espíritu conmovedor, se intuía un arrebato definitivo. No hubo debate: el Barça fue mejor en todo, en lo fino, en lo grueso. El Madrid no tuvo respuesta, no le llegó el sudor que le había hecho soñar con el título. El Barça resultó de otro planeta, condujo a la rendición al irreducible Madrid de Juande.

Si hubo más emoción de la cuenta fue por la divinidad de Casillas, junto a Raúl y el ausente Guti la única coartada étnica del madridismo. Enfrente, Xavi, padre junto a Guardiola de la admirable y productiva ingeniería genética azulgrana, manejó el encuentro con su toque homérico. A cada azote del Madrid, que hizo pagar las únicas debilidades barcelonistas -la poca chicha de Abidal ante Robben y el peaje de Puyol, demasiado disperso en el eje defensivo-, respondió Xavi, jugador con más jerarquía que focos. Xavi, en plenitud, es un homenaje al fútbol. A todos los sistemas: el que premia al alquimista que advierte el pase que nadie ve o el pícaro que con cuerpo de ratón es capaz, por su apego a la pelota, de rescatarla ante espartanos como Lass. Como intérprete activó a Puyol en el 1-2; como amante del balón, citó a Messi con Casillas en el 1-3 tras birlarle el sustento al segundo Diarrà; animó a Henry en el 2-4, e hizo otro guiño a Messi en el 2-5. Desde Cruyff en 1974 -guionista de otra inolvidable noche del Barça en el Bernabéu con aquel 0-5- no ha habido un solista azulgrana semejante en el Bernabéu. Hubo un día en el que Ronaldinho fue Ronaldinho; anoche, Xavi fue todo un equipo. Al Barça le bastó con su senado, las picaduras de Messi y Henry, y un novel camino de la posteridad: Piqué, la mejor noticia para el fútbol español en lo que va de temporada. Sobrio, concentrado, adulto, con recursos para el quite y la salida, y hasta con gol. Con Xavi al compás y la extraordinaria solemnidad de Piqué, Messi puso la puntilla a ese Madrid babélico tuneado por Juande en los últimos meses. Salvo frente al Liverpool y el Barça, la clase alta del fútbol europeo. El conjunto azulgrana es de otro reino. Por mucho que se rebobine no hay rastro de un equipo que haya jugado tantos buenos partidos en una misma temporada, y sin descartar ningún reto. Filias y fobias aparte, este Barça es un lujo para el fútbol. Con 2-5, cualquiera estaría de rondito a la espera de que bajara el telón. Este Barça, no. Con 2-5, Piqué, un central, llegó al gol en el 2-6. El cuadro azulgrana ni siquiera precisó de la mejor versión de Eto'o, alejado a una orilla para que Messi retratara a los centrales blancos. Lo mismo dio. El Madrid fue un títere a los pies de un equipo de trazo celestial, ancho, profundo, arabesco, sabio y firme. Salvo el arranque de Robben, no hubo madridista que ganara su duelo: sin pistas de Raúl; Ramos se quedó en tanga ante Henry; Gago y Lass debieron sacar a hombros a Xavi; Marcelo fue el Marcelo que llegó... Así, uno tras otro. Jamás en la historia hubo recital azulgrana similar en el Bernabéu, silencioso ante los versos azulgrana.

Habrá un antes y un después de semejante gala. Habrá un antes y un después de Pep Guardiola, guardián de un santoral que recibió de Johan Cruyff y que lleva camino de purificar aún más. Pep, muy por encima de ese estreñimiento dialéctico que a veces prevalece en el fútbol, ha desmentido a esos paniaguados que le esperaban con el garrote, incapaces de perdonar su verbo mesurado, su buen gusto y discreción. Hasta el punto de liderar la segunda mayor goleada encajada por el Madrid en su feudo: la primera correspondió al Athletic.

Con Pep al frente, el Barça despejó cualquier discusión. Los puntos y los goles distinguen a este Barça; los adjetivos inundan sus crónicas. Llegado el día clave, el Madrid, sometido de principio a fin, cayó en la orilla. Su esmero merece un titular. Lo del Barça en Chamartín, lo del Barça en toda la temporada, quedará como un incunable en la bibliografía del fútbol español. Y del transfronterizo, donde España, con el modelo azulgrana, también marca tendencias. En definitiva, el Barça hizo doblete: ganó y deleitó, porque de él se esperan ambas cosas. Tan imponente es su obra que no caben éxitos mundanos. Otro mérito de Guardiola, decidido a pilotar a su grupo hacia la trinidad final. Sólo la fabulación ya merece un homenaje póstumo. El señorío obliga: el Madrid jamás olvidará a este Barça tan lírico.

Visca el Barça i Visca Catalunya!

PD: Imatges del diari AS.

El plaer d'un dia atrafegat

2009-04-23T21:13:00.002+02:00

Avui és Sant Jordi dia de la rosa i el llibre. Felicitats a tots els Jordis.

He tingut un dia molt atrafegat, entre la feina i la universitat, la calor i la bicicleta, arribo a casa sobre les 6 destrossat i em dic "i què carai! ara és quan tinc temps per mi!" sense rosa a donar a dona especial, me'n vaig a la carretera de les aigües a desconectar del dia, a disfrutar del córrer mentre escolto algo de música per la ràdio (jo no corro amb un iPod...). Brutal! Fins ara anava per la Diagonal o per Montjuïc, però no hi ha res com trepitjar terra i notar com la dolenta sola de les meves "bambes" patina a l'intentar accelerar, veure la Barcelona en estat de bullició des de l'altitud.

Tant bé m'ha anat que fins i tot estic escrivint al meu trist bloc!

Bé companys i companyes, aquí una motivada: No podem donar cap dia per perdut, per tard que sigui, per cansats que estiguem, hem de trobar el nostre moment, compartit o no, però ha de ser nostre!

Visca Barcelona!

Barça, estic boig per tu

2009-04-08T18:51:00.004+02:00

En el meu estat "Champions League", emocionat pel frènesi futbolístic del barça en aquesta lliga, publico la cançó que sonarà aquesta nit a l'estadi més impressionant i alhora insuls del món, al Camp Nou.

Reversió de la coneguda lletra de SAU "Boig per tu", amb tots vosaltres "Barça, estic boig per tu":

Barça, estic boig per tu

En la terra humida escric
Barça estic boig per tu,
em passo els dies
pendent del partit

Com et puc estimar,
estigui a prop o lluny,
feliç i acabat boig per tu.

Sé molt bé que des d'aquest lloc
jo no puc fer cap gol per tu
però en cada jugada hi veig
reflectida la teva llum

T'animaré
feliç i acabat boig per tu

Quan comenci aquest partit,
les llàgrimes es perdran
entre la màgia
que viurem avui

Em quedaré atrapat
ebri d'aquesta llum
feliç i acabat boig per tu

Culer i català, més que un club.

Doncs això, salut i visca el Barça!

Creme That Egg!

2009-03-27T13:58:00.001+01:00

Increïble!

les meves enorabones al enginyers que hagin fet això, m'han deixat bocabadat. Espero que també us agradi.

Salut!

Masju i el mont dels jueus!

2009-03-24T21:37:00.006+01:00

Estic només amb els pantalons de córrer, encara haig de dutxar-me i sopar, però ara és un bon moment per escriure quatre línies.

Per fi he anat a córrer amb el cunyat Jordi, o Masju, un nano de p*** mare que està molt enganxat a l'esport.

M'ha portat pel mont dels jueus de Barcelona, més comunament conegut com a Montjuïc. Ha sigut genial, unes vistes brutals. Hem estat corrent a un bon ritme i patit la pujada RADICAL (tal com l'anomena el Jordi), tot seguit hem bordejat el castell i gaudit de la ciutat mentre respiràvem a ritme tranquil una mica d'aire net.

Des d'aquí les gràcies al Jordi per aquest moment 10 del dia d'avui. Per acabar, us deixo la introducció que fa la wikipèdia sobre la muntanya:

La muntanya de Montjuïc de Barcelona és de constitució neozoica i té el seu cim a una altitud de 184,8 metres[1]. Es caracteritza per la seva forma de penya-segat que s'enfonsa en el mar per la banda del Morrot. Antigament hi hagué nombroses pedreres que subministraven material a la ciutat; de fet, la majoria d'edificis de pedra de Barcelona de fins a mitjans del segle XX són fets amb pedra de Montjuïc.

I ara una dutxa amb H2O freda, sopar i sofà!

Salut i bon viure!

Videos India

2009-03-19T16:15:00.003+01:00

Eps!

Doncs aquí us penjo el mini-videos que he anat fent a la meva estada al país de la Índia. La majoria no tenen sentit, i hi ha uns quants que sembla que no es van guardar bé i no es veuen, així que aquí teniu uns tràilers de la meva estada (l'ordre en que estan posats no té perquè ser cronològic).

Vagi bé!

Fotos India

2009-02-26T19:53:00.002+01:00

Bones!

Ja estic a Barcelona. I encara que em queda molta llibreta per passar al bloc, les fotos ja les he passat. Així si hi ha algun interessat, les podeu veure en el següent link:

http://picasaweb.google.com/octavimiro/IndiaHivern2009

Les fotos han estat fetes amb una Canon IXUS de 4mp després d'haver estat reparada.

Salut!

India XVII - Cagarrines, timo i més

2009-02-21T17:50:00.000+01:00

Això s'acaba, i tot estar en el mateix país, ara mateix sembla que hagi donat mitja volta al món. Estic a Goa, més concretament a Arambol, estat conegut per els platges tropicals, però no m'agrada.

Masses turistes, russos, anglesos a dojo. Sembla Lloret de mar. Són les 16.35 i la música de fons és del gènere "màquina" (chumba-chumba).

No és l'ambient que buscava, però he trobat temps per llegir molt i pensar. Aquesta vegada sí que he estat sol.

Però abans de continuar amb l'inici de la fi, m'agradaria comentaré els dos dies fatals que he tingut després de l'últim escrit. Vaig tenir dos retrobaments llunyans, i molt oposats. Per una banda, i després que la majoria de nous companys de Varanasi haguessin marxat, em trobo mentre sopava amb el David!! (el suís tímid que vaig conèixer a Jodhpur i vam compartir terrat dormint en tendes de campanya. De nou, quina alegria! Amb els espanyols a Mumbai, el Thiago, el Sergio i ell, ja són 4 els retrobaments no planificats.

Emocionats, ens posem al dia de tot. El tio havia fet 35 hores de tren des de Mumbai. Quin crack!

I l'altre retrobament, també inesperat, que feia molt que no el rebia (des de Senegal crec), va ser l'estimada diarrea. Quina nit! I no de "cagades" (amb perdó), sinó de dolor de panxa i nàusees. Sembla que a més d'un li va venir. Intentant dormir, vaig poder identificar tres individus diferents vomitant (jo no vaig tenir aquesta sort, o desgràcia).

Això sí, l'endemà no hi ha qui es salvi. Les fonts de Montjuïc tornen a casa!!!

Com em va dir el David, que algú li havia comentat anteriorment, "si agafes diarrea, serà a Varanasi".

Per sort, només dura un parell de dies, dos dies intensos plens d'adrenalina, overbooking i timo inclòs. M'explico.

Agafo un vol de Varanasi a Mumbai per guanyar temps, i al arribar, si tot anava bé, agafava un tren nocturn fins a Goa. De manera que en poc temps em plantava d'una punta a l'altre.

Doncs, per començar el vol es retrassa dues hores i mitja, així que tinc poc temps per anar de l'aeroport a l'estació de tren. Amb el cansanci i estrés, em deixo escollir el taxi per un vailet (amb la seva comissió és clar, però en aquella situació no em molestava). I m'acabo adonant que em volien cobrar 3 vegades més de lo normal. Decideixo canviar i finalment em donen el preu normal. I aquí el gran timo, o més que timo robo. Al taxi, i sense llum, crec haver confós un bitllet de 500 per un de 100 rupies, de manera que acabo pagant el doble al negociador. El taxista no està compinxat. La tècnica que va utilitzar el molt fill de la gran puta (necessitava desforgar-me...) és complicada, i tot seguit em vaig cagar en la seva família i la Índia. Però 5 minuts després em vaig sentir com un alumne que havia après una lliço fonamental. No donis diners sense asegurar-te'n abans de la quantitat donada, i molt menys ens situacions d'estrés.

I continuava l'estrés. Arribo amb 30 minuts d'antelació a l'estació de tren, són les 22.45. Però donada la llargada dels trens indis, no se si és temps suficient.

El cas és que estava en llista d'espera des de feia 3 setmanes, per lo qual havia de tenir lloc amb una alta probabilitat. Per la meva desgràcia no apareix el meu nom a les llistes... El temps s'acaba. Amunt i avall, preguntat no trobo el meu nom enlloc, fins que el revisor em diu que puc perdre el tren, que no passar res, que els diners me'ls tornaran... Com si en aquell moment em preocupessin els diners del bitllet...

Total, que és moment de respirar i recitar una de les meves cites preferides: "Nada te turbe, nada te espante, todo se pasa, Dios no se muda, y la paciencia todo lo alcanza". Doncs paciència, que tot passarà.

Plan B. Buscar allotjament de nit en la caòtica Bombay. Però no tot ha sigut negatiu en aquest gran dia. Mentre busco allotjament uns quants m'intenten liar per anar a aquest Guest House o aquesta altra, un europeu (que em veu apurat) m'informa d'un bon hotel (econòmic i relativament net). M'ha salvat. La Guest House es diu Delight, i sembla força seria (tot i que tingui nom de club nocturn...). Aquesta nit no hi haurà despertador...

L'endemà em toca buscar bitllet cap a Goa, perdent tot un dia, però què hi farem? i no hi ha més remeis que anar amb un bus Kamikaze, i de nit.

Durant el dia me'l passo de compres i anant al cinema, on he vist "Slumdog Millionaire". Pel·lícula que recomano!

El dia d'avui ha sigut molt tranquil i car. Pròxima estació: Goa.

India XVI: Varanasi: Ciutat sagrada, ciutat màgica.

2009-02-16T19:35:00.000+01:00

Escric a des de la Shant Guest House, ben a prop del Ghat on hi ha el principal crematori. Algunes cendres arribem a la cinquena planta de l'hostal, on es troba el fabulós restaurant i zona d'esbarjo.

Porto cinc dies a Varanasi i la velocitat temporal en que han passat ha sigut brutal. Demà agafo un avió cap a Mumbai i em fa molta pena marxar. Junt amb Mumbai i Pushkar, Varanasi ha sigut un dels campaments base del viatge. I si fins aquí el viatge ha estat de puta mare (perdó per l'expressió), aquí ha estat de reputa mare.

El fet d'haver estat cinc dies m'ha permès conèixer molta gent a la Guest House. La seva terrassa és un punt de trobada en permanent estat d'ebullició. Com si d'una família es tractés, el Rolf, la Francesca, el Jose (xilens) el David (anglès), el Thiago (Brazil) i els pirats catalans Xavi i Josep, hem sopat, passejat i xerrat durant hores.

Com a moments '10' que recordaré quan escolti el nom de Varanasi/Benarés seran el massatge "ayurveic" en mig de la calçada del Ghat principal que el company Santos em feia, les converses amb el Prakash i la Mony( dos nens analfabets que venen postals als turistes, i que cada dia ens trobàvem de 6.30 a 7.30 per xerrar), el ritual hinduista sobre la mort,les partides al billar amb la gent de l'hostal, la bona connexió amb el trotamons Thiago, el poder parlar català amb el Xavi i el Josep, l'espera d'una hora i quart per una "Chicken burger", els riures amb els xilens, les llargues passejades pels Ghats, el perdres pels estrets carrers vora dels Ghats, el sopar en un restaurant on tenien una bandera blaugrana penjada a l'entrada, i mil etc...

I escrivint en plan turista, crec que Varanasi ha superat a Udaipur en el meu rànquing personal de ciutats preferides de l'Índia.

La ciutat és pura passió, rituals a totes hores, a cada instant passa quelcom. Una ciutat que ho té tot; riu, carrers estrets i silenciosos, carrers amples i bulliciosos, gent agradable i desagradable, bon i mal menjar...

Una cosa que m'ha sobtat força ha sigut veure el tipus de turisme que volta pel món. L'haver viatjat amb la família arreu del planeta segurament ha sigut el detonant d'aquest amor al viatjar. Però amb aquest viatge he descobert un nou tipus de turisme, que no és turisme del tot. M'explico. Per una banda, hi ha el que que va amb el típic paquet turístic on tot o quasi tot està inclòs. Aquest va per feina, visitant museus, monuments, i els llocs més emblemàtics. Ara bé, difícilment tindran una conversa amb natius que no treballin pel turisme, o faran algun àpat entre natius al carrer, o viatjaran en transport públic, o es perdran pel carrer... tot un seguit d'experiències que et fan VIURE el país que visites.

Entenc que el paquet turístic és per aquells que tenen poc temps, poques vacances, però es poden emportar una imatge maquillada del país visitat.

Posaré un exemple que m'ha passat aquí a Varanasi. Com deia, he fet dos amics indis, el Prakash i la Mony (14 i 10 anys respectivament), dos nanos de carrer que es dediquen a la venta de postals a turistes per sobreviure. Amb ells he passat molta estona. Cal dir que el primer contacte va ser per vendre alguna postal, però al veure que estava més d'un dia m'expliquen les seves vides i més. Podria semblar que em volguessin emocionar i tal, però en cap moment em van demanar res.

Hores he passat amb ells, i una de les escenes que més es repetia, era quan un grup de turistes organitzat amb guia, passava pel Ghat on es fa la cerimònia de la "Puja" (el mateix on m m'assento amb ells), i els dos anaven a "vendre" postals als visitants.

Segons el Prakash (me'l crec perquè també he estat a la pell del turista que va en un "pack), els guies i el personal turístic que s'encarrega dels grups, adverteixen als turistes que el Ghat és perillós, que vigilin amb les seves pertinences, que no confiïn amb els venedors...

I dit i fet, tots els turistes amb les motxilles pel davant, corrents darrere el guia, com si d'un camp de mines es tractés. Amb això no vull dir que hagin de comprar res a ningú, només que es perden un dels grans moments que jo personalment he tingut en el mateix lloc. I ha sigut que el bon amic Prakash de 14 anys que no sap llegir ni escriure, que no té pare, que li falta un dent al davant, intel·ligent a parir, em convidi al meu últim dia a Varanasi, a un cafè amb llet mentre seiem a les escales del Ghat principal enfront de la cerimònia de la "Puja".

I quins collons que tinc, i què malament em sento quan pensava que volia quelcom a canvi. Vergonya occidental. Aquest nano el tinc clavat al cor.

Doncs bé, després d'aquest rollo, el que vull dir és que viatjant amb temps i confiant amb els altres (sempre amb seny és clar), et pot aportar unes experiències humanes que fan dels monuments i museus ridículs records de posta.

Una abraçada a la Mony i el Prakash!

India XV: Inesperada retrobada al Taj Mahal

2009-02-16T18:12:00.000+01:00

16,02,09

I per fi el Taj Maha, una de les set meravelles del món. Sembla que s'ho val, és espectacular, una bellesa imponent. Però un cop més no és l'atracció turísitca el record que em queda d'Agra. Només entrar per la porta Sud del recinte, algú va cridar el meu nom. era l'Edu! que estava visitant el monument amb el Fernando! Quina sorpresa i alegria! Eren els meus primers companys de viatge a Mumbai (ens vam conèixer a l'avió amb el Moya, que va haver de marxar abans). Ells van tirar cap al sud i jo cap al nord, i per casualitats de la vida (o el destí), l'espai-temps ha coincidit en les nostres vides un cop més. Ha sigut molt emocionant.

Del Taj no comento res, s'ha de veure. Ara bé, crec que amb una vegada hi ha prou. La resta d'Agra (amb el Fort i el riu Yamuna) es veuen amb un dia, però per cansanci i retrobament, vaig passar dos dies amb el Fer i l'Edu.

Finalment el Sergio va marxar cap al nord, a la cerca de ioga i nous ambients. Un company de viatge excepcional, un 10!

I torna a ser hora de marxar sol (ja feia moltíssim temps que no ho feia), però durarà poc...

Pròxima parada: Varanasi (Benarés)!!!

PD: La foto dels nens, és d'un barri d'Agra, on amb l'Edu i el Fer vam estar passejant tota una tarda.

India XIV: A la cerca del tigre i aniversari!

2009-02-15T20:00:00.001+01:00

Tinc un mal de cap que no me l'aguanto, ni la teràpia de la migdiada me l'ha tret. Tot i això, haig d'escriure, que vaig molt atrassat.

Després de Jaipur al Parc de Ranthambore, a la cerca del tigre. El parc es troba a la ciutat de Sawai Madhopur. El Sergio, que havia d'anar cap al nord es decideix acompanyar-me doncs té temps i vol canviar d'aires.

Per arribar a Sawai Madhopur agafem un tren al límit. I el problema de no comprar un bitllet amb antelació és que difícilment et podràs assentar, ja sigui per mitja hora com per dotze. Ens toca un vagó GN (General), i una batalla per agafar seient té lloc quan para el quilomètric tren... Però abans de pujar, la gent ha de baixar, així que educadament, i fent un passadís ben estret, la gent deixa sortir als passatgers. I just quan l'últim home es disposa sortir, una marabunta de gent intenta entrar a la vegada. Com si centenars de trossos de carn picada intentessin passar per un embut minúscul... Amb les motxilles és feina complicada, el nostre equilibri ja no depèn de nosaltres, sinó del conjunt humà que ens envolta. Som un ésser múltiple!

Afortunadament, aconseguim un lloc per cadascú, i ho celebrem com si haguéssim guanyat un difícil partit. Esgotador però gratificant.

Del viatge en tren recordo l'home que hi havia sentat al meu costat. Era gran, a primer cop d'ull diria que té uns 70 anys, però com aparenten més del que tenen (a ulls d'un occidental), poder tindria uns 50 o 60 anys. Doncs el pobre home va suar de valent, no tenia com aixugar-se les milers de gotes que li queien de la front... I no pas perquè fes calor, sinó pel "chili" que s'estava menjant. Una passada! Quant poder que té aquest ingredient!

A Sawai Madhopur ens allotgem al "Continental Hotel" i estem sols. Per ser originals decidim dormir a les grans tendes amb lavabo que tenen al terrat. La calor de dia i el fred de nit aconseguiran que ens empenedim de la desastrosa decisió presa.

En aquest poble tenim dues missions principals, menjar pollastre (a poder ser de forma econòmica) i veure un tigre (encara que els expectatives són nul·les...)

El primer objectiu complert satisfactòriament, el segon no, i a sobre m'emporto un refredat de Déu.

El safari bastant fracàs, l'únic que es salva és la bellesa del parc, passant entre petites valls frondoses i veient cérvols a dreta i esquerra. El bon ambient de la caravana va ser de lo millor. Per contra, començar el safari a les 7 del matí amb un fred espantós.

La pròxima vegada no crec que vingui a aquest parc, la veritat dóna molt per desitjar.

Aps! se'm oblidava!, el dia del safari era el meu aniversari, i ho vam celebrar al tren direcció Agra, on el Taj Mahal ens espera. Però abans crònica d'aquest divertidíssim tren.

Per segona vegada i de forma consecutiva, no reservem tren, i ens arrisquem a no troba seient al tren que ens ha de portar a Agra. Ens basem en la cita "La suerte és para los aventureros" de la guia Lonely Planet.

I quin festival! Per començar, just quan arriba el tren, que semblava pernil dolç envasat al buit, on ni el més famèlic dels famèlics aconseguiria pujar, gent i gent apareix penjant de les entrades i sortides dels nostres vagons (GN). Com és normal, just quan para el tren, el Sergio i jo ens posem formant un passadís per què la gent que baixa pugui baixar sense problemes (aquesta vegada poca gent pujava al tren). Doncs bé, quan finalment el tren ja no es mou, ni una sola ànima es mou, i descobrim que ningú baixa, els que estaven penjats a les portes estaven al seu "seient". Amb cara de desesperats, ens mirem l'un a l'altre com si hagués arribat l'Apocalipsi (i no un tren). Decidim aprofitar la nostra raça blanca i que no tenim casta per fer-nos llocs en un altre vagó més luxós. 6 indis amablement ens fan lloc entre els seus llits/seients. Que macos que són! i que cabrons que som nosaltres! Amb ells, passarem 5 hores que no crec que oblidem mai.

El Sergio, els comunica que és el meu aniversari, i tot motivats amb tot el vagó flipant, em canten el "Happy Birthday". Quina vergonya! En el fons, molt agraït.

I si els 23 anys els vaig celebrar a Senegal amb una Fanta taronja, aquesta vegada ha sigut amb un chai per part dels 6 amics indis. Genial! Per sempre més aquests moments restaran a la meva memòria!

Les hores de viatge les passem xerrant, jugant a cartes, veient com menge, escoltant música de bollywood a tota pastilla, veient alguns ratolins i escarabats com es passegen pel vagó, olorant pudors corporals indescriptibles...

Arribem al Fort d'Agra sobre les 10 de la nit. El suposat Taj Mahal sota la llum de la lluna plena no es veu.

Namasté!

India XIII - Bundi, la vaca, i Shiva

2009-02-12T21:06:00.000+01:00

(continuació del diari escrit en el meu viatge a la Índia...)

Fa molt que no escric, i no és pas perquè no passi res d'interessant. El cansanci diari i un contundent refredat són les meves excuses. Per a cada lloc visitat, m'he anat apuntant allò sobre el que vull escriure, perquè sinó se'm oblida.

Ara estic a punt d'arribar a Varanasi, una de les ciutats més sagrades (sinó la que més) de l'Hinduisme. Aquí estaré quatre o cinc dies, així que buscaré moments per escriure i penjar-ho al bloc.

Però vaig per ordre. L'últim sobre el que escrivia era Pushkar, on una reunió amb jueus va ser el plat fort. Al cap de cinc dies a la ciutat (masses al meu parer, però les vam disfrutar) el Sergio i un servidor ens despediem de la Liron i la Sharelle que marxaven cap a Hampi en un tren de 48 hores. Nosaltres cap a Bundi.

Doncs ara toca Bundi. D'aquest lloc, el primer record que tinc és negatiu, un accident amb la moto que va patir el Sergio. Ell no va resultar ferit, però una vaca jove sí. No escriuré sobre l'accident, no m'agrada el morbo.

Lo segon que recordo, són els paisatges en moto pels voltants del poble, i més concretament una cascada de 50 metres d'altura (per ser l'època de l'any que era no hi havia molta aigua) i els salts des de les roques (sempre amb seny i prudència) al petit llac que formava la cascada. Vam viure la naturalesa sense turisme, i agradablement vam passar un parell d'hores llegint sota l'ombra del bosc al voltant del llac. Per fi acabo el llibre "La ciudad de la alegria" de Dominique LaPierre, una obra mestra, una lectura obligada als viatgers de l'India. Me'l va recomanar mon pare, tot un èxit.

Per Bundi, i com és de costum, passen moments curiosos. Vam visitar el palau de Bundi (per mi el millor palau fins al moment, encara que estava molt deteriorat). Després de la visita al palau, vam pujar muntanya amunt per visitar el fort, i allà ens vam trobar amb desenes de monos fent vida normal. Solen ser agressius, així que agafem pedres per si un cas.

Baixant del Fort, em toca treballar. Veig a una dona apurada. Se li escapen dos cabres, i en amb prou feines va cridant "help! help!" i ja em veus a mi darrere la cabra petita cridant per portar-la muntanya avall. Mentrestant el Sergio aprofita per fer un vídeo de la persecució...

I ha sigut en aquest poble, on hem decidit allotjar-nos en una casa familiar molt humil. Era la Laxmi Guest House, però només tenien una habitació pels clients, i una sola taula com a restaurant! Això sí! tenien una carta molt variada! Tu podies demanar el que fos, que ells ho anaven a comprar i t'ho cuinaven...

Una de les nits vam sopar amb el Tim i la seva novia (ara no recordo el nom) procedents d'Austràlia. Una parella molt maca. Vam jugar a cartes una bona estona mentre el chef preparava comprava i preparava el sopar.

I això ha estat Bundi a grans trets! La següent parada: Jaipur, la ciutat rosa.

Jaipur ja és una ciutat molt gran, i molts turistes la van a visitar pel seu palau i els forts que envolten la vila. Però un cop més no són els edificis ni les compres el primer que hem ve al cap. Amb el Sergio de nou, hem tingut una altra experiència religiosa! i aquesta vegada ha sigut espectacular, humil, màgica, hindú, emocionant...

Tot comença quan passegem pel Chandpol Bazar i dos homes davant d'un temple ens conviden a la celebració del 175è aniversari d'aquell temple hindú de Shiva. Malauradament, no ens ho acabem de creure, creiem que busquen algo a canvi (com passa moltes vegades). En tot cas insisteixen que podem sopar gratuïtament que estem convidats. l'única restricció és que s'ha de vestir de blanc.

No sabem què fer, en un 50% creiem que és real, de bona fe, i així va ser.

La veritat ens vam sentir malament al haver malpensat, però experiències anteriors ens donaven arguments suficients.

Doncs bé, comprem una samarreta blanca i anem cap a la festa una hora abans per estar a la missa.

Genial! ens assentem amb la gent que canta, venerant la figura de Shiva. Deuen ser uns 100. Som dels pocs que portem samarreta blanca, així que no entenem perquè l'hem de portar. Desprès de cantar ve el menjar. Un primer grup menja al terra del temple. A nosaltres ens toca al següent torn. Compartim terra amb uns joves hindús i discutim sobre el matrimoni de conveniència, i no hi ha manera de posar-nos d'acord, no entenem les idees d'uns i d'altres. Tot i sorprendre'ns es nota que hi ha un respecte mutu i admiració per lo diferent. Que macos que són i que agraïts estem per aquesta experiència!! Ens sentim afortunats de poder estar allà, en una cerimònia hindú autèntica al 100%.

Un altre dels moments memorables de Jaipur va ser veure una pel·lícula de Bollywood! A diferència dels cinemes que estic acostumat, en aquests la gent xiula, crida, aplaudeix... tot un show! Encara que no entenguéssim l'idioma indi de la peli, l'argument era molt fàcil de seguir: un matrimoni de conveniència que al principi no s'agraden i que al final són l'un per l'altre. Un musical amb un colorit i energia espectaculars! Ho recomano!

I de Jaipur poca cosa més, una mica de turisme visitant el centre de la ciutat i el fort d'Amer.

Una curiositat que ens va impactar molt, va ser que esmorzant a l'hotel i xafardejant un diari local, veiem que a la zona de contactes (per matrimonis de conveniència, no sexuals) hi havia vàries categories. Com era d'esperar hi havia categoria de religió, casta o estudis, però el més fort és que també hi havia apartats per infectats de la Sida, deformats, mutilats...

Bé, la pau sigui amb vosaltres!

India XII - Una altra experiència religiosa!

2009-01-31T15:27:00.000+01:00

Brutal! Estic que "trino" com deia algú de la meva universitat. Segueixo amb el Sergio i només fem que conèixer gent i més gent, de lo més interessant i variada. Ara som a Pushkar. Aniré per passos.

Faig una mica de diari sobre la última ciutat visitada: Jaisalmer. Ha estat molt bé, el Sergio i jo ens hem trobat amb la Heta i en Keneth (una sueca i un danès, residents a Copenaghen i parella), molt macos, també coincidim amb ells aquí a Pushkar. També ens hem trobat amb la Victoria o "Tor" i l'Alex, una parella anglesa que dóna la volta per Àsia durant vuit mesos.

Amb ells hem compartit un "Non-turistic Safari Camel" de dos dies. I això significa que han estat dos dies pel desert del Thar amb camell, fent nit a les dunes. I lo de "Non-turistic" és perquè se suposa que fèiem un circuit no molt popular... Si escriguís tot just arribar del safari diria que ha sigut fatal, fred de nassos per la nit, calor durant el dia, i un dolor espantós als abductors per culpa dels camells. Escrivint ara, dic que ha estat una experiència més on hem conegut la vida dels habitants d'aquestes solitàries terres, i compartit com una família els bons àpats que feien els nostres guies.

Encara que ho haguéssim passat una mica malament, ho recomano, tota experiència és bona! (amb una vegada hi ha prou...)

Com de costum, xerro amb els treballadors de l'hotel, normalment nens, i aquesta vegada no ha sigut menys. A Jaisalmer he descobert les dures condicions de treball d'un indi. Per exemple, el "Michael" el cuiner del restaurant (que potser tenia no més e 10 plats per dia), dormia al mateix restaurant, oferint un servei de 24h. Sempre amb un somriure contagiós.

Dos nens que també treballen en aquest hotelet (que ara no recordo els noms) treballen i viuen allà mateix. S'aixequen cada dia a les 4 del matí, i si arriben clients a la matinada, són ells els que ofereixen les habitacions. És a dir, de nou 24h al servei del client. Cobren 1500 INR (23 euros) al mes. Però han de guanyar una mica més a mesura que passin els mesos i guanyin experiència.

Acabada l'estada a Jaisalmer, el Sergio i jo anem a Pushkar. A l'autocar coincidim amb la Heta i el Keneth, i coneixem a dos israelianes, la Liron i la Sharelle que ens recomanen un hotel jueu. Després de 10 hores a l'autocar, una plaga d'indis en busca de comissions, ens donen la benvinguda. Agobiats, compartim taxi cap al "The Third Eye" (sona a secta...) amb les dues jueves i una irlandesa, la Stella.

L'hotel, un paradís, encara que un pèl car (300 INR habitació doble).

I ara explico perquè com a títol he posat "Una altre experiència religiosa". La Liron i la Sharelle ens conviden al Chabat, sopar jueu que es fa els divendres després de la posta de sol per començar el Sabat (dissabte, dia de descans pels jueus). Nosaltres encantats de la vida acceptem.

I quina gran experiència hem viscut! Hem sopat amb uns 40 jueus, mentre resaven, cantaven,.. i hem conegut gent força interessant.

El cas és que la comunitat jueva té en alguns llocs del món un local (no recordo el nom que tenen) per a que viatgers jueus puguin celebrar el Chabat com si estiguessin a casa. I a Pushkar hi ha un centre d'aquests.

A més, la Índia és un indret molt comú entre aquesta gent, molts joves israelians es perden per aquí després del servei militar obligatori. Algun d'ells, es perden en el món de les drogues que ofereix el país.

Doncs bé, tota una experiència religiosa. Per començar el Serio i jo estàvem perdudíssims. Homes i dones entraven al menjador per camins diferents, i als homes se'ls hi posava el "Kipa" (barret típic dels jueus) abans de menjar. A nosaltres tot i no ser jueus, també ens inviten a portar-lo, cap problema!

Ha estat graciós com tothom ens començava a parlar en hebreu i educadament diem que no som jueus, només estem com a invitats.

La ceremònia comença amb alguns precs, i tot seguit es beneeix el pa. Al meu costat esquerra tinc a tot un personatge, el Josuè. D'origen argelià però francès i resident a Barcelona, es dedica ni més ni menys que a vendre droga a les platges de Barcelona. Un tio molt peculiar. Mentre es feien les pregàries i es beneïa el pa, no podia parlar, amb senyes m'ho fa saber.

I a la nostra taula tot un munt de jueus amb orígens molt variats, això sí, tots jueus orgullosos i la majoria residents a Israel. Alguns són d'origen argentí, d'Uruguai, d'Iraq, de la mateixa Índia,... Tot de races diferents amb una sang comuna.

Parlem obèrtament de la seva religió, més concretament la jueva i la cristiana, molt a gust aprenem algo d'hebreu i del judaisme mentre mengem un gran àpat!

Ha sigut genial! a mi em deien que podia passar per un jueu anglès, i al Sergio per jueu francès...

M'ha encantat haver viscut aquesta experiència. No m'havia imaginat pas, per un Chabat en plena Índia!

Des d'aquí una abraçada als jueus coneguts!

Shalom!

India XI - Independence day

2009-01-26T14:01:00.000+01:00

Escric a dia de la Independència de la Índia, i estic a Jaisalmer, un poblat situat al desert a uns 80 km de la frontera amb Pakistan i una fortalesa força impressionant.

Abans d'arribar aquí, he passat dos dies i mig a Jodhpur. Allà he dormit en una situació un pèl peculiar, però m'ha agradat. He dormit en una tenda de campanya al terrat d'una Guest House. Al no haver habitacions lliures, estar cansat, i veure les impressionants vistes del "meu" terrat, m'he decidit a pagar els 150 INR de la tenda.

Hi havia dos tendes, la meva i una altra on dormia un suís, el David de Laussane. Molt bon paio, aquests dos dies he estat amb ell, visitant la ciutat i el gran palau a dalt d'una muntanyeta al ben mig de la vila. També ens hem trobat amb el Sergio, que ja me'l vaig trobar a Udaipur.

La segona nit, els tres decidim fer-nos uns sopar de debò. Una barbacoa al restaurant més luxós, en total ens surt com si haguéssim anat a un McDonalds qualsevol de la península ibèrica, uns 6 euros. Donada la dificultat per trobar carn en aquests pobles "sagrats" on la majoria és vegetariana, el sopar ha sigut tot una revolució.

Després d'estar a Udaipur, i més concretament en aquell gran hostal, Jodhpur no m'ha semblat tant maco, potser al ser tant desèrtic no m'atrau tant.

Aquí he vingut amb el Sergio des de Jodhpur, i el David ha anat cap al Udaipur, ens hem creuat.

I aquí un altre cop fortalesa i més ciutat. Però demà turistada! Anirem al desert del Thar (amb dunes rollo Sahara) per passejar en camell i acampar una nit al ras. La gent comenta que és molt bona experiència, ja veurem, però segur que després de tants palaus i mercats ens agrada.

En principi l'excursió la farem una parella anglesa, tres espanyoles, el Sergio i un servidor.

Amb el Sergio hem tingut forces xerrades interessants, sobre els mitjans de comunicació, camps d'extermini, la fam i l'arròs, política... Hem coincidit dient que el viatjar et globalitza la ment. Per què sentir més pena per un compatriota que no pas un altre? No creiem que la proximitat sigui argument suficient per validar la pena. En tot cas, acabem de "engullint" el que els mitjans volen. Molt perillós!

Namasté!

India X - Una experiència religiosa

2009-01-23T17:26:00.001+01:00

Doncs sí, tota una experiència religiosa. Avui m´he trobat amb una barcelonesa i un indi que viatjaven junts pel nord i un portugués (Thiago) els acompanyava durant el dia. El Thiago, porta ni més ni menys que 17 mesos viatjant per tot Àsia, jo he flipat. Encara li queden 3 mesos fins que es quedi sense un duro.

Doncs bé, m´han invitat a anar al temple "Jagdish" sobre les set del vespre perquè fan la missa hindú diària.

Ha sigut una passada. Arribo un pèl tard i sembla que la cosa ja ha començat. Alguns turistes es queden a la perifèria observant el ritual. El temple és petit, uns 100 fidels es troben en aquest moment. Comencen benerant una figura negre (com la moreneta però rollo hindú). Estan així uns 10 minuts, amb uns pompons que semblen per treure la pols amunt i avall, la gent apasionada, s'anava tocant la cara, dient coses ben extranyes... Els estomes estan al davant, les dones al darrere, i com és normal, tots descalços, visitants inclosos. Semblava que el ritual s'acabava quan comencen a treure instruments i posar-se en rotllana, sembla que el show no ha fet més que començar...

Canten i canten, amb ritmes que enganxen, l'alegria brolla com si res, la gent riu, apassionadament aixequen els braços, més gent entra, cada com menys turístes queden, és un espectacle autèntic. Un dels indios riu mentre em mira, ménganxa el riure. Fantàstic! ja em sento dins la família! Canten cançons que de cop i volta es paren en sec per dirigir algunes paraules als seus deus. Hi ha tot tipus d'indis, foscos i no tant foscos, vestint amb tratges o de forma sencilla, grans i joves. Feia temps que no estava en una missa, i molt menys amb aquella energia. Quan ja sóc l'únic ésser de raça blanca, un dels companys indis, m'invita a asseurem més endavant, al centre de l'huracà. Tímidament dic que no, encara que el meu cul m'hauria agraït estar sobre la moqueta on s'assenten. Em sento acollit en aquella petita comunitat, m'alegra moltíssim.

Portem més d'una hora amb música, i tant el cul com l'esquena em demanen marxar. Els hi faig cas. Marxant em trobo amb el guia que el dia anterior m'havia ensenyat el mateix temple. Un paio esquifit i baix que no debia pesar més de 40 quilos. M'explica que això ho fan cada dia, i que dura 3 hores. A veure si el proxim cop duro algo més!

Que n'és d'important la religió en la vida de les persones. Sembla que hi ha una cosa comuna en l'home, la necessitat de trobar resposta a les preguntes fonamentals de la vida. Preguntes tals com:

Quin és el sentit de la vida?
Què hi ha després de la mort?
Què està bé i què malament?
Quina és la funció d'un home i una dona?
Què i per a què és l'amor?
...

I si em poso més filosofic no se si la gent s'ha preguntat això, però jo acostumo a fer-ho:

Perquè ens emocionem?
Perquè tenim els sentiments?
Perquè existeix l'amistat? la solidaritat? l'ajuda? l'odi?
...

I sembla que les religions ens ajuden a trobar respostes, i dic que ens ajuden perquè no crec que hi hagi una veritat absoluta, són moltes les religions que hi ha al món, i potser lo millor és conèixer-les i viure amb aquella que més ens satisfà.

Crec que resoldre aquestes preguntes/misteris formen part de les persones.

Aquí a la India, m´he sentit segur per una sencilla raó, el karma de la gent...

Com sabem quan una cosa està bé o malament? què és lo incorrecte i què lo correcte? com podem superar les adversitats de la vida? com aprofitar el dia a dia? com viure plens d'alegria?

Fàcil és dir que no existeix cap Déu, que l'home per la seva naturalesa ja se sap desenvolupar i tal i qual, però no falta algo més?

Tots sabem que hi ha una serie d'accions que no escrites que ens fan sentir millor. L'escoltar, l'apendre, el compartir, l'ajudar,... són accions que a vegades ens costen de fer (no se perquè) però quan les fem, ens acabem sentint millor. Llegint el llibre de "La Ciudad de la Alegria", recordo moments passats amb la pobresa al costat. Com més pobre més dones, com més desgraciat, més comparteixes, ... Llavors aqui va una teoria:

Si un pobre (de debò) comparteix i dóna tot o lo poc que té, i
les persones (sigui quin sigui el seu nivell de riquesa material) fent aquestes accions se senten millor amb elles mateixes,

llavors

implica que els pobres són feliços amb ells mateixos, viuen en pau, per lo que el desgraciat acaba sent el materialista ric que no comparteix res.

Crec que no té molt sentit el que escric, llegint-ho de nou sembla una mica egoista. On vull arribar es al fet de perquè als rics ens costa tant compartir, invitar,... si un pobre pot viure en pau en un estat tant desgraciat, el ric peca no essent feliç.

Quin lio!

Bé, he decidit que vull viure millorant la meva persona, vull apendre dels pobres, em vull desenvolupar en tots els sentits.

La religió que conec, crec que em pot ajudar de mà de Jesús, un paio que admiro des del dia que me'l van presentar, i ens va ensenyar una de les accions (d'entre moltíssimes) més dures i difíficls que crec que un home/dona pot fer per viure en pau i alegria: perdonar.

Així que començaré per llegir a parts el Nou Testament, en busca de respostes que m'ajudin a ser més fort i bona persona, sense caure en el radicalisme que alguns prediquen. En tot cas, crec que la cristiana, és una de les religions més desenvolupades (és clar que encara li queda), però en temes de la dona i drets humans, crec que avantatge força a les altres religions tradicionals.

Al tanto! el meu aprenentatge el basaré en lectures i potser en comunitat, ja veurem, però com que considero que l'únic ser superior a mi és Jesús, dels que estan a l'Esglesia puc escoltar opinions, però en cap cas seré un fidel de quatre rics de palau. Com Jesús, el que serà meu mestre, modèstia i honestitat.

Salut i visca la vida!

India IX - Timo al canto!

2009-01-22T21:31:00.006+01:00

De nou al Dream Heaven, pero aquesta vegada per escriure una cronica amb musica india de fons.

Aqui he trobat el que buscava, pau, bon ambient i paisatges unics. Recordant l'Aladdin fugint dels guardes del Sultan en busca de la princesa Jasmin entre mercats, carrers estrets i amples, sota toldos bruts i desordenats, he visitat aquesta preciosa ciutat. La ciutat esta envoltada de dos llacs sagrats un pel contaminats, pero la gent es banya i renta la rova com si res. Tambe hi ha tres palaus diferents forca interessants, i en un d'ells es va roda alguna escena de la pellicula "Octopussy" de la saga James Bond.

Aqui m'he trobat amb el Sergio, espanyol d'Alacant i seguidor el Real Madrid Club de Futbol. Havia contacta per internet anteriorment, i finalment hem coincidit aqui. Hem rigut forca, pero esta una mica malalt. Sembla que farem la mateixa ruta, aixi que ja vurem si compartir part del viatge. Jo, estant en el Dream Heaven em costara marxar...

He conegut un conductor de rickshaw que es la canya, el Satpal, Dada pels amics. Quin tio mes enrollat!, mentre passejava en un dels llacs, m'ha explicat sa vida, i finalment, sent el seu objectiu, me l'emporto a fer ruta pels castells i voltants del poble. En un dels castells, entre uns quants turistes, he contemplat una posta de sol com Deu mana.

Una anecdota divertida ha sigut en un poble artesanal a les afores d'Udaipur. En una de les paradetes, venien cantirs de ceramica forca xulos. El venedor, volent demostrar lo practics i duraders que son, posava aigua per un forat de sota, i al tumbar-ho no rajava aigua. No era molt espectacular, pero ell ho venia aixi. Li dic que em semblen fragils per transportar i tal, i tot orgullos llenca el cantir al terra i queda intacte. Sembla que m'haure de menjar les meves paraules, pero com que no m'interessa faig com si no m'hagues sorpres. Amb una d'aquestes que el Dada (el xofer) torna a agafar el cantir i sense pensar-ho diu que es de qualitat i el torna a llencar. Aquesta vegada si que s'ha trencat, davant la cara palida del pobre conductor. El venedor cabrejat, es fa cobrar 10 rupies del conductor. Quin timo!

Us explicare com inverteixo els meus pocs diners en aquesta estada. Basicament l'allotjament el mes economic possible (evitant presons es clar) i que estigui a prop del centre. De souvenirs res, a no ser que no em deixi dormir no compro res (tambe ho hauria de carregar, aixi que millor esperar al final). I en que me'ls gasto? En bon menjar! estic descobrint que es un plaer. Em faig un tip de Banana Lassis i plats com el Thali... Si algo no passo, es gana.

Tinc tant clar que tornare en aquest pais (a no ser que la mort m'ho impedeixi) que no vaig amb presses. Segurament evitatre visitar Delhi, no hi ha ganes de grans ciutats. Amb Mumbai crec que ja hi hagut prou.

Companys i companyes, des del meu hostal preferit (ho acabo de decidir ara) escric aquestes linies.

Salut, seny i rauxa!

India VIII - Dream Heaven

2009-01-21T21:26:00.002+01:00

Estic al Dream Heaven Guest House de Udaipur, i l'ambient es tal com es diu l'Hotel. Esta fet per mi. L'encarregada es una mexicana anomenada Maria, una noia molt activa. Estic en un sofa d'aquests rollo chill out al terra rodejat de coixins amb unes vistes espectaculars als ghats d'Udaipur. I que sona de fons? La magia de Coldplay. Ara mateix tinc la pell de gallina, m'emociono sol, amb la musica, amb l'ambient, escribint, somiant.... He trobat el que buscava, estic al paradis somiat!

India VII - Mohandas Gandhi Ashram

2009-01-20T14:48:00.003+01:00

Escric des del primer ashram fundat per Mohandas Gandhi a Ahmedavad, a l'estat de Gujarat, en una atmosfera de pau lluny del xivarri de la ciutat.

Em sap greu no poder escriure tot el que em passa, aquells petits detalls de cada dia, no deixaria d'escriure mai. Des de l'estacio de Vasai Road a Mumbai, fins avui, cents de coses m'han passat. Moltes emocions i sensacions diferents recorren el meu cos. Per comencar, al tren nocturn.

Abans de saber d'on surt el tren, em trobo, amb molta sort, amb un indi que tambe agafa el meu tren. Anem cap a l'andana corresponent i esperem. Sorprenentment i contrari a lo llegit a forums d'Internet, el tren arriba puntual, i l'estress s'apodera de mi. Desenes de venendors apareixen de la foscor per vendre menjar als viatgers, i trobar el meu llit en aquest tren quilometric no sera feina facil! El meu vago es el B1. Ni idea de pero on comencar...

Em dona la sensacio que es el tren mes llarg vist mai, i acabo corrents de vago en vago preguntant quin numero es. Finalment i amb ritme bastant elevat de pulsacions al meu cor el trobo. Ara falta trobar el llit. Tota una escena. una vago fart de gent, amb tres nivells de llits i no se quanta porqueria pel terra, una olor no del tot agradable inunda l'aire. "Aqui dormire avui" em deia a mi mateix. M'ha tocat el llit numero 0059, al mig de la llitera. La gent com si no haguessin vist mai un blanc em miren fixament, tot moviment que fagi es vigilat per uns 50 ulls. Un home em porta llencols i manta, agrait comenco a fer el llit sota l'atenta mirada dels companys. Em dona la sensacio que aquell llit devia fer 1,60 metres, un pel curt per la meva altura.

Quan m'estiro, unes quantes rialles se senten al veure com els meus peus pengen pel passadis. Haure de dormir encongit!

Pero tot sigui dit, vaig passar-m'ho be, compartia el riure amb la gent. Vaig estar molt a gust. Dormo malament pero dormo. I a les 6.00 ja este a Ahmedavad!

Aquesta ciutat no es molt turistica, un casc antic bonic i el Gandhi Ashram son les principals atraccions. Ahir vaig aprofitar per passejar, dormir be, i tenir converses basiques amb indis de la ciutat. A diferencia de Mumbai, la gent m'ha semblat molt mes simpatica, amb ganes d'ajudar. Tal es el punt, que un noi m'ha acompanyat al centre turistic, i sha estat una molt llarga estona amb mi.

L'endema, es a dir, avui, volia fer un tour organitzat per la Municipal Corporation. Despres de donar mil tombs i rebre 50 indicacions diferents, nose com acabo dins una consulta medica. L'home que m'atenia em suplica que segui, jo nomes vull un centre d'informacio turistic. Insisteix tant que acabo a la cadira. Felicment em pregunta qui soc, d'on soc i on vaig. Com que sentat estava comode, no em fa res xerrar un bon rato.

Finalment, em pregunta que vull, li comento lo del tour. No se com, i despres de mitja hora de trucades telefoniques (on sempre repetia algo com "A man from Spain wants to visit the city..."). Jo alucinava. Al acabar, em dona un full amb tota la infomacio necessaria per fer el tour, telefon, punt de trobada i preu. Genial!!!

//M'acaba d'interrompre l'escriptura en Vimod, un nano d'aquesta ciutat. Hem xerrat quasi una hora, encara que el seu angles no era molt bo. Ens hem fet una foto i intercanviat telefons.

Dormo a l'hotel Cadillac, on mes que un hotel sembla una preso on lloguen celles. Tot i aixo, el personal es molt amable.

I avui he fet el tour! M'he trobat amb un altre viatger solitari. En Hilma. Un paio un tant curios. Porta nou mesos viatjant per sud-america, sud-africa i ara India. Estara tres mesos mes viatjant. S'ha enamoratd'una equatoriana, te obligacions a Berlin (com un pis que no aconsegueix llogar i una filla).

Comparteixo el tour amb ell i altres turistes. La resta del dia me'l passo amb el Hilma. Tenim alguna xerrada amb altres turistes mentre esmorzem i intercanviem experiencies i recomenacions.

Dema continuo el viatge cap al nord!

India VI - Vasai Road (Mumba train station)

2009-01-18T22:00:00.004+01:00

M'acabo de menjar un "Sandwich Toasted Vegatable" i estava forca bo. Estic a Vasai Road, a 50 km al nord de Mumbai per agafar un tren que em porti mes enlla a Ahmedabad (Amdavad). Lo ideal hauria estat sortir des de Mumbai directament, pero des de feia deu dies no hi havia bitllets per un tren nocturn. Nomes hi havia alguns llocs pel tren que passa per aquesta estacio (per que sera?). El tren surt a les 22.45 d'alguna andana que ningu sap, en total hi ha 7, aixi que tocara patir... Aixo no es com Sants estacio ni molt menys, nomes 4 de les 7 andanes tenen llum i el meu tren surt des d'una que esta a les fosques...

Per arribar fins aqui ho he fet amb un tren a l'estil Rodalies de RENFE, pero aquest tot i estar a un pais que considero del tercer mon, era puntual i funcional. Un jove molt simpatic m'ha guiat fins aqui. Llastima no haver preguntat pel seu nom. Per la meva sort, he agafat el tren a la primera parada (Churgate Station), aixi que he tingu un lloc on seure. A mesura que avancavem gent i mes gent (o indios i mes indios) s'acumulaven al tren. Com era d'esperar, la meva persona era l'atraccio principal de distraccio.

Estic escrivint a prop d'un riu i es nota, els mosquits m'ho han demostrat.

Aquests dies a Mumbai ha estat genials, junt amb l'Edu el Moya i el Fernando, he rigut molt i hem visitat la ciutat en familia. Desgraciadament, el Moya ha hagut de tornar a Espanya per problemes personals. Aixi que no comento res.

L'ultim dia a Mumbai, el Fernando, l'Edu i jo hem visitat l'illa Elephanta, on varies ruines i monos ens esperaven. Despres de tres dies a la gran ciutat, s'ha agrait i molt una mica de pau i bones vistes.

Com he dit varies vegades, he estat molt be amb ells, i els hi agraeixo moltissim la seva companyia. M'han ajudat a agafar confianca a la India en un pais on pretenia estar sol. Des d'aqui una forta abracada!

//Escrivint aquesta entrada a dia 1 de febrer, haig de dir que no he estat quasi be sol, es inevitable coneixer viatgers amb els que compartir experiencies a diari.

Els temes que els tres espanyols i jo hem tingut han sigut diversos, des de per que tanta miseria, fins a intentar contesta la pregunta de "Cuanto pesa una mierda?". Tambe m'han parlat moltissim sobre Tailandia, un pais que tots tres han visitat i se'ls veu enamorats. Ja la tinc apuntada a la llista de futurs viatges.

Ara mateix, i veient que queda menys gent a les andanes, i sembla que em queda una hora d'espera, no em fa tanta gracia estar per aqui tot sol. Sort que la lectura i escriptura em relaxen.

India V - Sense voler, de clubs nocturns a Mumbai

2009-01-16T17:36:00.001+01:00

Avui haig d'esciure encara que estigui molt cansat. El tema turistic ha estat be, he seguit amb el Moya, el Fernando y el Edu. Una de les activitats que hem fet avui ha sigut fer un "recado" que tenia pendent l'Edu, era al nord de Mumbai, aixi aprofitavem per visitar la zona. No era molt turistica, i s'ha notat. Hem tingut un taxista que ens portava amunt i avall, i un dels llocs ha sigut el fregader mes gran d'Asia, una passada. Mils i mils de persones (6000 segons el taxi man), rentan la roba cada dia en aquella zona. Un cop mes, la pobresa ens seguia, i aquesta vegada mes intensament. Nens deformats, nenes amb bebes al bracos (un dels quals feia molt mala pinta)... Cada cop que paravem el taxi, els bracos apareixien a les finestres, dificil de pair per nosaltres.

La resta del dia ha sigut tranquil, visita a la platja de Chowpatty i no mes.

Lo interessant ha sigut la nit. Teniem ganes de fer uns beures a la ciutat cosmopolita de Mumbai. Buscaven ambient jove, com nosaltres. Doncs un fracas. Hem acabat al costat de l'hotel fent unes cerveses.

Sopem tard i ens disposem a anar al "Red Light" bar on turistes i indios universitaris frequentent. Agafem un taxista molt simpatic ell, i ens diu que si a tot, sembla que sap on volem anar. Li diem que busquem bon ambient i volem anar a l'esmentat bar. Total, que ens porta a un barri de mala mort i ens deixa davant una porta ben fosca. Insisteix que entrem, i dubtant ens adonem que es una casa de prostitucio. Indignats li diem que no busquem dones, que nomes volem una cervesa en un bon local. Sense predre el somriure el taxista diu que ens enten, perfecte! Doncs no, fracas de nou, aquest cop era una casa de contactes homosexuals. I desgraciadament, el Fernando i jo entrem sense adonar-nos. La escena ha sigut molt comica, nomes entrar, tots els homes s'aixequen somrients i agafen de la ma al Fernando per "xerrar", com un llampec, corre i surt pitant. Jo darrere seu!

Canviem de taxi i ens trobem un tros de pa de taxista musulma que ens va mostrant els monuments en plena nit, quin canvi! Ara veiem que laltre anava passat de voltes! Finalment acabaem al bar Mondegar, al costat de l'hotel.

Pero be, ara sabem el que hi ha. Ha sigut forca divertit, i ara sabem algo mes de Mumbai: Drogues i sexe s'ofereixen a dojo a altes hores de la nit (24.00) (m'espanta la idea de que si ho ofereixen es perque hi ha demanda del turista. Malparits! (em desfogo). I un cop mes, rates, gossos i nens (sap greu posarho junt pero es aixi) passejant i/o dormint com si res. Una trista realitat del barri de Colaba de Mumbai.

Algo que he estat reflexionant avui es sobre la passivitat (m'incloc) que tenim els rics vers la pobresa al segon dia de compartir carrer. Crec que el fet que hi hagi tans i no sigui abarcable, crea aquesta passivitat. Aixo em mata, si els hi fas cas, te'n venen mes, si li dones a un, perque no a l'altre? per que no a tots? Fins que un altre indi no els fa fora, no deixen de demanar.

No se pas que es lo correcte a fer. Donar diners o el suport que sigui a una organitzacio local em sembla el mes efectiu i sa. S'expliquen tantes coses de mafies, nens mutilats expressament per donar mes pena, "lloguer" de bebes per recaptar mes...

Suposo que lo mes facil sera fer com si no passes res, encara que les nostres conciencies no dormin traquiles durant una bona temporada.

Bona nit.

India IV - Primer contacte

2009-01-15T16:15:00.002+01:00

Ja estic instal.lat a Mumbai (Bombay), i moltes coses han passat en molt poc temps. A l'avio HEL-BOM he conegut persones forca interessants. Al meu costat dret (no al contigu, perque estava buit) hi havia una dona india que parlava espanyol. Resulta que vivia a Gava, i anava a la boda del seu germa (M'hauria apuntat a la boda, pero no). Vam estar xerrant una mica sobre Mumbai, la seva bellesa i pobresa. Com tantes altres persones ja m'han dit, ella va ratificar que algun dia tornaria a la India. Ha sigut el primer contacte amb un indi de debo.

A la meva esquerra dormint com un campio hi havia el Felix, un alema de Dusseldorf i estudiant de politiques i economia. Era la segona vegada que anava a la India. El primer cop va estar-hi de voluntari, i ara anava tres setmanes a visitar la gent i fer una mica de turisme per l'interior. Em va comentar que hi havia una web (algo com www.couchsurfing.org) on la gent arreu del mon sapuntava per mostrar la seva ciutat, i segons com, per oferir allotjament gratuit. Una xarxa que desconeixi i que pot ser prou interesant. El proxim cop ho mirare.

Vam estar xerrant sobre voluntariat i les nostres experiencies amb el tema. Els dos coincidiem que era una feina dura (tambe suposo que hi ha varios graus de voluntariat), pero que al final, et senties realitzat i satisfet. En Felix havia estat a l'Equador durant 5 mesos.

Dos files mes endavant i a l'esquerra, hi havia el Moya, Fernando i Edu, trens amics espanyols que vivien a Eivissa. El Moya i l'Edu eren taxistes, i el Fernando patro de vaixell. Xerrant sobre els nostres plans de viatge, decidim compartir l'estada Mumbai, ells despres anirien cap al sud, a Goa, i jo cap al nord.

Durant el viatge estava molt tranquil, sere, segur que tot aniria be. Em sobte que en cap cas, em planteges que feia alla.

Nomes aterrar, aduana i canvi de 150 euros per comencar (a 63.15 INR el canvi). Entre els tres de "ses illes" i un servidor, agafem un taxi per buscar hotel per Colaba la zona mes turistica de Mumbai. En aquests moments estavem molt entusiasmats, reiem de la conduccio dels indis, dels cotxes de mes de 20 anys que utilitzaven... I aquest entusiasme es va reduir rapidament a mesura que avancavem. Bultos i bultos en fila apareixien a les aceres. Resultaven ser indigents, pero no els indigents de barcelona, families senceres dormint al ras, entre el pas dels pocs peatons a aquelles hores de la nit (seria vers les 6 del mati).

Trobar hotels economics a aquelles hores va ser forca dificil, o estaven tancats o plens o massa cars. Finalment trobem allotjament forca car (unes 400 INR nit), pero donat que no hi havia res millor, ho agafem.

Descansem una mica i ens pategem el centre com zombies, estavem morts de cansament. La resta del dia la vam passar aixi, passejant i menjar picant. Sopem en un restaurant per turistes, per acabar el dia feun una birra en un local conegut de la zona.

Per ara, el que mes m'ha impactat han sigut els indigents, mes concretament els nens i els bebes. Mes d'una i dues vegades, vam haver de vigilar de no trepitjar ningu al mig de l'acera. Durant la nit, mentre buscavem hotel era esgarrifant. La bruticia, contaminacio i rates, ja me les espereva, pero no m'ha deixat de sorprende. El soroll i constants pitades dels vehicles, fan tenir un petit mal de cap que no m'acabo de treure de sobre...

Per altre banda, no ens hem sentit acosats, hem estat segurs en tot moment, i la gent ens ha ajudat en tot cas. Varios nois a la matinada ens buscaven allotjament (mirant per la seva comissio esta clar!), i ho vam agrair de valent. En cap cas ens van demanar diners directament a nosaltres. Els diners nomes els demanaven nens, i mares amb bebes als bracos.

La situacio aquesta de nens demanant en condicions tristissimes m'ha recordat la Casamance al Senegal, pero el que aque m'ha xocat i molt, ha sigut el contrast de veure una familia sencera al terra amb varios bebes dormint, mentre indios amb tratge i movils d'ultima generacio els esquivan. Aixo a la Casamance no passava, doncs tots eren pobres (almenys el que jo vaig veure).

El proxim dia mes!

India III - De nou a Helsinki

2009-01-14T13:06:00.000+01:00

1//Escric al blog a partir d'un correu, es a dir, no directament, aixi
que no se si el format sera correcte. Tambe teclejo el que he escrit a
la llibreta, aixi que la data potser no concorda
2//Perdoneu els accents i altres, el teclat varia una mica i el temps
es or, un cop a Barcelona, ja ho corregire

Estreno llibreta escoltant Russian Red de fons. Estic a l'aeroport de
Helsinki, i un munt d'emocions i records recorren el meu cos i ment.
Fara prop d'un mes que estava aqui mateix per tornar de la meva esta
Erasmus a Finlandia. Van ser 5 mesos molt intensos.

(Ara veig que aixo d'escriure en llibreta es molt mes complicat i lent
que ferho en l'lordinador. Espero que no sigui excusa per fer les
croniques. Tambe veig que tinc una lletra horrible).

De moment el vol BCN-HEL ha esta be, menys que m'he aguantat el pixum
mes de lo recomenat. La majoria de la gent de l'avio eren xinesos o
japonesos o per l'estil. Ningu diria que es un vol intern europeu.

Doncs be, com deia, tornar a aquest aeroport i aquesta ciutat m'ha
portat molts records. Casualment, o no, he fet el cami invers que vaig
fer l'altre vegad dins la terminal. Aquesta vegada hi havia molta mes
gent.

He enviat un sms a l'Alba i l'Albert, que estan per aqui a Finlandia
enviant-los una molt forta abracada. M'hauria agradat enviar-lo a mes,
pero al mobil de bcn, i no se perque, nomes tenia els seus telefons.

Un altre dia escric mes. Ara mateix estic amb 3 espanyols mes visitant
la ciutat, i despres ens separarem, jo al nord, i ells al sud, Ja fare
una cronica de com els he conegut!!!

Salut!

India II - Llistes de coses

2009-01-13T17:17:00.006+01:00

Això ja ho tenim aquí.

Avui he rebut un correu que ha sigut una sorpresa, i ha sigut molt agradable. Era del bon amic Christoph. Des d'aquí una fortíssima abraçada.

Estic una mica nerviós, però m'agrada, la sensació de què algo nou passarà en les properes hores m'excita, em fa sentir viu, m'emociona.

Ara us comento el que portaré a la motxilla (potser a algú li és útil):

Uns pantalons curts (més els llargs que porto posats ja en són 2).
4 samarretes.
Roba interior (no crec que faci falta quantificar).
Un impermeable.
Un jersei.
Un polar (pel Nepal!).
Medicaments varis.
Kit emergència "Coronel Tapioca".
Necesser.
Lot.
Esparadrap (sempre útil).
Navalla multiusos (mai se sap quan podrem tallar fuet).
Llibreta.
Boligrafs.
Càmara fotogràfica.
Candau petit (com per les bicis, per lligar la motxilla si és necessari).
Banyador.
Tovallola.
Tovalloleta.
Xancletes.
Sac de dormir.
Cantimplora.
Carregador pel mòbil.
Cartes.

I de llibres (que pesen dos pobles...) me'n porto:

La ciudad de la alegria (Dominique Lapierre).
Passión India (Javier Moro).
El monje que vendio su Ferrari (Robin S. Sharma).
La llamada de la selva (Jack London, autor recomenat per Zaratustra).
El nou testament (varis autors, entre ells Marc, Lluc, Mateu i Joan).

Crec que això és tot, però segur que falta alguna cosa.

Abans de marxar m'havia proposat no portar música, però no, puc morir. Vist que hi hauran moltes hores de solitud, què millor que bona i nova música. Entre altres artistes, me'n porto al mp3 del mòbil el següent:

Coldplay (no falla).
Russian Red (nou grup recomanat per l'Albert).
Feist (algú me'l va recomenar també, però no me'n recordo qui).
Bob Marley ;)
Bob Dylan (els èxits).
I cançons variades...

I aquí us deixo una cançó que m'està agradant molt de Russian Red. Es diu "Timing is crucial".

Bé companys i companyes, últim post abans de marxar. Ja aniré actualitzant el blog a mesura que pugui des del país asiàtic.

Salut i seny!

India I - Comença una nova aventura

2009-01-10T20:46:00.006+01:00

Inauguro la temporada 2009 amb aquest article. Com quasi sempre, Coldplay de fons, aquest cop Yellow.

Des de que vaig tornar de Finlàndia m'he tornat a sentit en un ecosistema diferent, em donava la sensació que no estava a casa i res de nou passava. Suposo que és normal. I per això no he escrit ben bé res des de llavors. Ara em sembla que m'hi tornaré a enganxar, i la raó: un llarg viatge a la India i de pas Nepal.

Ja feia temps que aquest país em cridava l'atenció. Les meravelles (i no meravelles) que explica la gent sobre l'estil de vida, les religions, els paisatges, les castes... em vaig decidir a comprar un bitllet d'anada i tornada per 533 euros des del 14 de gener fins al 23 de febrer. Donat que a la universitat tinc vacances i uns quants estalvis queden a la compte corrent de "La Caixa" (parlem?) creia que era el millor moment de la meva vida per fer aquest tipus de viatge en plan "backpacker". En un principi m'havia d'acompanyar el meu estimat germà Pol, però les seves obligacions l'ha fet quedar a Barcelona. Per tant, men vaig sol.

De primeres la família es creia que feia broma, ho trobaven (i diria que encara ho troben) un disparat, ho entenc, però no ho comparteixo. El dia que els hi vaig ensenyar els visat per la webcam via Skype, els hi va canviar la cara. En cap cas vull fer patir als meus pares, però el meu interior, com si d'una olla bullint es tractés, em demanava una mica d'adrenalina.

Sé que passaré mals i bons moments, que en més d'una vegada m'auto-diré "Collons Octavi, perquè nassos et compliques tant la vida!?", que tindré diarrees, que tindré por, son, gana, etc. I en certa manera això és el que busco. Busco noves emocions, nous escenaris on provar-me, veure com em comportaré, i com més difícil i diferent sigui, millor per la meva persona. Diuen que el que no et mata et fa més fort... espero no morir...

Bé, doncs 5 setmanes m'esperen en un nou continent no conegut encara, i no se pas com anirà.

Arribo i torno des de Bombay, i des d'allà intentaré visitar el nord de la India, bàsicament el circuit típic que es fa amb agència. Les ciutats a les que pretenc fer una parada segura seran Bombay, Ahmedabad, Jaisalmer, Udaipur, Jodhpur, Jaipur, Delhi, Agra i Varanasi. A Varanasi segons el temps, ganes i peles que tingui, m'agradaria anar al Nepal, més concretament a la capital, Kathmandu, i fer algun trekking curt (ara mateix desconec si existeixen trekkings de 3-4 dies, però seria lo ideal). La veritat tinc moltes ganes de muntanya.

Com a company inseparable de viatge me'n porto la guia "lonely planet" de la India (3a edició), per així tenir allotjaments econòmics on anar i conèixer les ciutats per on vagi viatjant.

Aquesta vegada escriure en ordinador serà més complicat, així que me'n porto una llibreta rollo Indiana Jones per escriure, i a la que pugui passar-ho a digital en algun cibercafé.

Per ara no escric més, acabaré escrivint que tinc ganes de marxar i també una mica de por (només una miqueta eh! com diria la Júlia...).

Salut i seny!!!

PD1: Com a foto penjo una meva amb la companya de viatge (he fet un "Flip Horitzontal" perquè es pogués llegir India al llibre...)

PD2: Donat que per un temps escriure sobre o des de l'India, he canviat la imatge del header, si us hi fixeu, surt Mumbai, ciutat on començo i pretenc acabar.

Moi moi Finlàndia!

2008-12-25T23:34:00.000+01:00

Escric a 25 de desemgre (fum fum fum).

Tinc una sensació extranya, no és com els altres anys en aquestes dates. Trobo que em falta algo, i crec que sé el que és. Tot i estar a casa, sembla que no estigui no em toca.

Volia escriure per despedir-me d'alguna manera del país que ha sigut casa meva durant cinc mesos. En aquest temps, he après moltes coses, moltes de mi mateix. He descobert alguns dels meus punts forts i molts punts febles, he vist i après què és el que m'agrada, i què no. I ara començo a saber el que vull. I em toca millorar-me.

Entre les coses que recordaré tota la vida de la meva estada són la legalitat i disciplina dels finesos, el bus 512A, la puntualitat, els Guest lecturers de la TKK, la Lapin Kulta, córrer amb el Josef, les saunes, els borratxos dels trens a altes hores de la nit, l'ambabilitat dels porters de discoteca, el fred, "Jumalla", la neu, la foscor, la biblioteca nacional, el tren M, els 2,60 euros dels dinars, parlar català amb una alemana, el barça per Internet, les llargues converses sobre religió amb el Christoph, el gran cap de setmana a Inari, el finès, la solitud, l'Skype, l'article del 1984 de Catalonia a la National Geographic, la calma, les bones amistats, els negocis amb el Jordi, la flauta del Edo i la trompeta del Josef, les vistes des del pis i el tio Pep (entre molts altres).

I només han passat tres dies, i ja ho trobo tot a faltar.

Finlàndia! sempre al meu cor.

Espero que hagueu passat un bon Nadal!

Això s'acaba

2008-12-21T00:23:00.001+01:00

Amb Chill-out de fons escric.

Això ja s'acaba. Avui he tingut l'últim examen. Però abans escriure sobre aquests dies.

Divendres em vaig despedir de la meva estimada biblioteca de Helsinki, lloc de calma i reflexió. Aquesta vegada, la campana de la catedral em va acompanyar a cada quart. Trobaré a faltar els vells escriptoris de fusta i la solitud d'aquest petit racó desconegut per molts.

El mateix divendres, entre capítol i capítol decideixo fer algun "recado" pendent al centre. En això que hi ha una tenda de llibres antics que sempre havia tingut la curiositat de visitar. Ara és el moment! Piles i piles de revistes de la National Geographic em criden l'atenció, i em disposo a buscar algun article relacionat amb la Índia o el Nepal (en un altre post ja explicaré perquè...). Acabo trobant una revista amb un article del "Maha Kumbh Mela" (festa de la India), i per la meva sorpresa un article sobre Catalunya, titulat "Catalonia: Spain's country within a country". M'emporto els dos. Teòricament em costaven 50 cèntims els dos, però tristament (o no) només porto un bitllet de 50 euros i 10 cèntims. La dona darrere el mostrador, amb cara alegre em diu en un anglès bàsic: "Els 10 cèntims ja estan bé, és Nadal!" Accepto la oferta, però ja tinc pensat tornar dilluns a pagar el que dec i buscar més sobre la Índia.

Llegint l'article sobre Catalunya, m'ha entrat el sentiment patriòtic català que em caracteritza... Veient les fotos he notat que la revista havia de ser molt antiga... i efectivament, casi fent un bot m'adono que l'entrega que tenia a les mans era del gener del 1984 (a mi em quedava un anyet per néixer...). Com si d'una relíquia es tractés, el llegeixo detingudament, comparant la situació actual amb la d'abans. Sembla ser que els catalans ens ho prenem em calma això d'avançar cap a la independència... Cito una frase que diu un tal Jaume en una de les entrevistes que surt a l'article:

...We're like potatoes simply sitting here in this rich earth, not bothering anybody, taking care of business...

Simplement genial!

Com un tresor m'ho emporto cap a casa.

Aprofitant que estic patriòtic, us poso un vídeo molt interessant que vaig rebre per correu. Em posa la pell de gallina:

La mateixa nit del divendres rebo una trucada que havia d'esperar, però acaba sent una grata sorpresa. La Hennariikka (tutora del curs de finès que estava d'Erasmus a Granada), estarà tot el dissabte a Helsinki. Em diu de quedar amb un castellà excel·lent. Quedarem després de l'examen.

L'endemà, anant cap a l'examen ben d'hora al matí, una noia s'assenta davant meu, clavant-me la mirada mentre repasso uns resums que m'havia preparat. Em posa nerviós. Davant la seva mirada, li clavo jo la meva, a veure qui guanya. Comença la guerra...

I per casualitats de la vida, un cop assentat per fer l'examen i ulleres col·locades, veig que l'assistent encarregada de vigilar i controlar l'examen és la mateixa que tenia davant al bus... Sembla que la guerra no ha acabat. Fets els tests i les preguntes curtes de l'examen, que per cert, m´he emocionat al veure quan em preguntaven el significat d'Intel·ligència Emocional..., toca fer dos articles. Com acostumo a fer, em poso còmode, em relaxo i penso en el tema a escriure. Al haver temps i avorrir-me decideixo continuar la guerra amb l'assistent, ara ella té més poder (em podria fer fora de l'examen...), però m'arriscaré. Mirada contra mirada, com si fóssim lleons que volen controlar el seu terreny, s'acaba donant per vençuda... content continuo l'examen.

A l'hora d'entregar l'examen, covard de mi, li dono a l'altre assistent. Per avui ja hi ha prou de jocs.

A la tarda passo una gran estona amb la Hennariikka, quasi dues hores xerrant sobre les nostres experiències com a Erasmus, i els grans moments passats a l'agost. Enamorada d'Espanya, té ganes de treballar-hi una època.

Ja queden ben pocs per aquí, i ara els meus objectius són rentar el pis i aconseguir fer la bossa. Mentrestant, ordenaré les fotos que el Jordi em va passar i em poso melancòlic.

Demà procuraré despedir-me de Finlàndia via bloc.

Ens veiem família!

Nada te turbe

2008-12-20T19:14:00.005+01:00

No se perquè he recordat una frase que teníem a casa (no se si encara hi és) que sempre m'ha cridat l'atenció. He trobat d'on ve, d'una poesia de Santa Teresa de Jesús (o d'Àvila). Aquí la deixo:

Nada te turbe;
nada te espante;
todo se pasa;
Dios no se muda,
la pacïencia
todo lo alcanza.
Quien a Dios tiene,
nada le falta.
Solo Dios basta.

Eleva tu pensamiento,
al cielo sube,
por nada te acongojes,
''nada te turbe.''

A Jesucristo sigue
con pecho grande,
y, venga lo que venga,
''nada te espante.''

¿Ves la gloria del mundo?
Es gloria vana;
nada tiene de estable,
''todo se pasa.''

Aspira a lo celeste,
que siempre dura;
fiel y rico en promesas,
''Dios no se muda.''

Ámala cual merece
bondad inmensa;
pero no hay amor fino
sin ''la paciencia.''

Confianza y fe viva
mantenga el alma,
que quien cree y espera
''todo lo alcanza.''

Del infierno acosado
aunque se viere,
burlará sus furores
''quien a Dios tiene.''

Vénganle desamparos,
cruces, desgracias;
siendo Dios tu tesoro
''nada le falta.''

Id, pues, bienes del mundo;
id dichas vanas;
aunque todo lo pierda,
''solo Dios basta.''

Santa Teresa de Jesús

UNICEF photo of the year 2008

2008-12-18T23:12:00.007+01:00

Bones!

penjo les tres primeres fotografies guanyadores d'aquest concurs que desconeixia.

Aquí teniu el link de la notícia del diari "El País". I aquí la web d'UNICEF amb els finalistes. Així dono una mica de color al bloc, aprofitem per sensibilitzar una mica, i recordem el que hem sigut tots, nens!

Surviving in Haiti Alice Smeets

The Earthquake in China Oded Bality

Collateral Damage Balazds Gardi

Salut i visca la infància!

"German girls Weekend"

2008-12-14T23:32:00.006+01:00

Sona A Message de Coldplay.

Aquest cap de setmana ha sigut molt agradable. Després d'un parell de setmanes de treballs, presentacions i feina a rebossar, finalment he passat molts bons moments que ja enyorava.

Divendres venia la bona amiga Eva amb dos amigues seves al pis (Clàudia i Patricia), de manera que passaven el cap de setmana a Helsinki per després marxar cap a la Lapònia.

Mentre elles feien turisme jo aprofitava per anar a la biblioteca nacional de la ciutat per preparar l'examen que tinc en unes quantes hores. De nou, m'he posat a pensar en les relacions entre les persones, els diferents graus de conexions que es formen, la compatibilitat, etc. El que més em sorprèn és com en tant poc temps, es pot agafar carinyo i amistat. Aquella expressió que diu "Dios los crea y ellos se juntan", en aquest cas, la teoria m'ha demostrat que la bona gent també s'ajunta.

De les situacions que més gravades em queden a la ment són la tornada en tren del Molly Malone's i estar rient tot el viatge... (entre "Jesús i José Maria" i "Fish" vam estar ben distrets), el bon sopar al restaurant "Iguana" i la visita del gran amic Albert amb les seves castanyes, les 200.000 fotos amb la càmara de l'Eva, el partit Barça-Madrid al Chelsea Bar replet de finesos, i "l'afterhour" a casa amb el l'Albert, l'Edo, i les tres alemanes.

A tots ells els hi envio una forta abraçada!

I amb tot això, després de que avui agafessin el tren, també han arribat el Jordi, la Catherine i l'Alba d'Oulu. Demà tenim sopar familiar amb força gent que estarà per aquí. Segur que ens ho passarem bé. També arriben la Jana, la Kristina i una amiga seva per passar una nit a la ciutat abans de tornar a les seves respectives cases. Dimarts o dimecres crec que arriba el Christoph. Així que aquesta setmana estarà plena de despedides, cosa que no m'agrada. Esperem que totes elles siguin un "fins després".

Avui, per acabar el dia he fet un batut amb l'Alba i l'Estel·la davant de l'estació. Un cop més, una estona molt agradable per acabar un gran cap de setmana.

Bé companys, demà hi ha examen i no se pas com m'anirà, però més igual, estic content.

Bona nit!

National Library of Helsinki i Molly Malone's

2008-12-13T01:42:00.006+01:00

No sona res.

Estimat bloc, porto una setmana molt carregada de feina a la universitat, i no he tingut més que temps per preparar presentacions, acabar treballs, i llegir els llibres pertinents pels examens. A més, aquest cap de setmana i fins ben bé el dia que marxo força invitats passaran per casa aprofitant que agafen el vol de tornada a casa des de Helsinki.

Ahir vaig anar a estudiar a la National Library of Helsinki. És una biblioteca molt antiga, situada just al costat de la catedral de la ciutat. I m'he quedat maravellat. Després d'estar avorrit de la rutina al campus del TKK, tenia ganes de canviar d'aires en quant a ambient d'estudi. I crec que he trobat el lloc perfecte.

Només entrar a la biblioteca, amb cúpules espectaculars, estanteries i escales de fusta antiga, molt poca gent, un silenci anormal... sembla que entrem al passat, on l'era digital queda a anys llum, i tot el coneixem està en els llibres. L'ambient centenari de les sales em crea una sensació molt agradable, és el lloc perfecte per concentrar-se i donar el 100% al llibre que tens davant. Només les passes dels pocs que s'atreveixen a entrar, i la patositat d'algun empleat, em poden distreure en aquesta atmosfera intel·lectual. Com és clar, avui hi he tornat i demà de nou.

He trobat, i massa tard, un racó on la solitud acaba sent genial!

Per acabar el dia, he anat al Molly Malone's (bar irlandés que dóna el seu nom a una llegenda sobre una dona amb el nom de Molly Malone que venia peix pels carres de Dublin...) amb la Eva i dues amigues seves, la Patricia i la Claudia, que passen el cap de setmana per la ciutat abans d'anar a la Lapònia.

El bar ha estat molt bé, pel meu gust massa calor i gent. En tot cas, la música en directe, ha estat genial. Rock dels anys 80.

Ara mateix és molt tard i estic molt cansat, la raó, un dia llarg però alhora aprofitat. Això s'acaba i ara toca fer l'últim esprint final!

Companys i companyes, com deien cures que feien missa al Pare Manyanet, aneu-vos-en en pau!

Salut! i visca el Barça!!! (en poques hores juguem contra la capital del país espanyol...).

emoció

2008-12-07T00:07:00.005+01:00

Sona Hide and Seek de Imogen Heap, cançó que l'amiga Eva m'ha invitat a escoltar i sembla que m'hi he enganxat. Aquest cop us la poso, perquè és un tant diferent.

I avui m'he posat a escriure sobre les emocions, però com que no tenia molt sentit el que escrivia ho he borrat. Us deixo la definició que dóna la Wikipedia sobre l'emoció:

L'emoció, en la seva definició més general, és un intens estat mental que sorgeix en el sistema nerviós de manera espontània i provoca una resposta psicològica positiva o negativa. És un impuls involuntari originat com a resposta als estímuls de l'ambient que indueix sentiments tant a l'ésser humà com en animals i que desencadena conductes de reacció automàtica.

Wikipedia

Post sense molt sentit, ho se.

Bona nit.

Nit de pensaments 3...

2008-12-06T01:26:00.004+01:00

És tard, fosc, i sembla que fa molt fred.

Acabo d'acabar la quarta temporada de la sèrie nordamericana Lost. Diria que no hi ha més capítols estrenats. És increïble com una sèrie de qualitat com aquest pot "moure" a tanta gent. Admiro als guionistes que han imaginat i creat aquesta història, aquests personatges amb els quals ens sentim identificats, i segons com identifiquem a persones que ens envolten en el món real. Des d'aquí la meva enhorabona a l'equip de guionistes de Lost.

No em posaré a comentar res sobre la sèrie, només invito a aquells que no l'hagin vist, que ho facin, que de ben segur els agradarà, és qualitat i de la bona.

Tot i que estic en una època amb un grapat de feina que no se com acabaré, m'he posat a mirar capítols i capítols de l'anomenada sèrie. Suposo que és una mica irresponsable, però la veritat és que tampoc puc estar dotze hores al dia enganxat als llibres i teclat de l'ordinador. En certa manera, m'ha ajudat a somiar i desconnectar de l'estrés d'aquestes últimes setmanes.

Començo a enyorar la família i els bons amics de Barcelona. No se si serà perquè tinc feina que no hem bé de gust fer, però el cas és que tinc ganes de sopar, fer tombs, anar a prendre algo, jugar... amb tota aquesta gent. M'alegra saber que estan bé i que sempre els tindré allà.

Fent una mica de reflexió sobre el que està sent la meva estada aquí, m'he adonat que he après moltes coses. Sobre mi, la vida, les persones, la vida, l'esforç, l'amistat, l'amor, l'estudi, la religió, els sentiments, les emocions... i m'he adonat que a la mateixa vegada, la persona és senzilla i complexa, vulgar i fantàstica, avorrida i apassionada, vaga i treballadora, trista i feliç... Sembla ser que ens assemblem més del que pensem.

Alguns podeu pensar que és obvi dir que totes les persones tenen problemes, que de tant en tant estan tristes... però llavors perquè ho amaguem? quina raó ens fa actuar com si fóssim feliços i sempre ho haguéssim sigut? (no mal interpreteu i penseu que estic trist i depressiu... tot lo contrari, em trobo en un moment molt dolç de la meva vida. per tant feliç). Bé, amb això no vull dir res la veritat, només escric el que em passa pel cap.

Després d'haver llegit el Kybalion (veure un parell d'articles anteriors), intento posar en pràctica alguns dels principis que explica el llibre. No m'ho prenc molt seriosament a nivell sectari, però a vegades és curiós com algun principi encaixa en segons quins moments. Intento aplicar-me segons quins principis, per controlar les meves emocions i sentiments fins arribar en un estat d'equilibri on la balança sigui controlada per mi mateix i no l'entorn. Si veig que em puc enfadar, faig tot el possible per alegrar-me, si veig que em posaré trist, faig tot el possible per alegrar-me, i així vaig fent... Clar que un s'ha de conèixer prou per saber quan el teu estat canviarà!

Estic molt content d'haver fer l'Erasmus que estic fent. La veritat és que no ho tenia gens clar. Fins i tot va arribar un moment en que no el volia fer, pensava que era cosa per "fiesteros" i prou. Doncs no.

Una de les coses que m'és m'alegra és la universitat on he anat a parar, la TKK. I dic que estic alegre perquè he trobat el que buscava, cursos que no puc trobar a casa. I amb això em refereixo a classes on realment escolto i em motiven, classes on qui les imparteix ho fa apassionadament (en la majoria dels casos), i molts invitats del món laboral parlen de les seves experiències.

Més concretament, l'assignatura amb la que estic més content (i també ho esperava) és Software Entrepreneurship Seminar, que realment m'ha fet renéixer l'esperit emprenedor que creia haver perdut. Estic molt motivat, vull fer algo útil per la societat, vull crear. Si de petit deia que volia ser inventor (desconeixen que no hi havia la titulació), ara tinc les eines i el coneixement d'inventar alguna cosa. Tinc algunes idees interessants rondant pel cap, i els més íntims no dubteu que us explicaré per saber què en penseu.

Vàries "tonteries" que he après en aquest seminari són frases magistrals (al meu veure) com que els problemes ja no són problemes, a partir d'ara seran oportunitats. No es venen productes, es venen solucions. No és el mateix voler que necessitar. Qui no arrisca no pisca. Sense risc no hi ha glòria. "Quien algo quiere algo le cuesta" (aquesta va pel Pol i el pare), ... Doncs bé, ni crisis ni hòsties, aquí els joves estem per crear futur no? Doncs mans a l'obra!

Una cosa de lo que també estic molt content i alhora orgullós és de l'aprenentage de l'anglès. La veritat molt no he après, però tinc soltura suficient per portar conversacions amb diferents nacionalitats, redactar a nivell tècnic informàtic, fer presentacions sense preparme-les paraula per paraula. Amb això vull dir que finalment he aconseguit sentir-me segur amb aquesta llengua. Si abans em feia vergonya reconèixer que quelcom no entenia, ara no me'n fa. Simplement pregunto, aprenc i endavant!

Amb la cancó de l'Empordà de Sopa de Cabra us deixo aquesta vegada.

Salut!

PD: Com a imatges, faig una mica de propaganda de Lost, i penjo una foto dels bons amics catalans aquí a Helsinki (Estel·la, Albert i el bon germà Jordi).

Learning diary (3)

2008-12-05T00:15:00.005+01:00

Dear diary,

to the last lecture for English speaking students I couldn't come, I was in a trip in Lapland and I had some problems coming back.

Today it has been a very interesting session. I think maybe it has been one of the most interesting ones. There have been two guest lectures.

The first one was from Juhani Pääkkönen, an entrepreneur who stayed like eight years in U.S. He explained how the North American country good is for entrepreneurs. He also talked about the opportunities that this country gives to the entrepreneurs, but also how difficult and hard it is (then the next lecturer ratified this).

I won't write about all what he said, I just will comment what I found more interesting. There have been some interesting sentences that I wrote down.

One of the points that I found interesting is why U.S and not Chine is a suitable place for entrepreneurs. As he said, China is still building factories, and usually copies the American model without innovating. So maybe it's a good place to invest for "industrial" and not for software engineers (for the moment).

One sentences I liked was: "Time of problems -> Innovation". So nowadays, living in this "world crisis" period, it might be our chance!

Another great idea that amazed me was that we don't sell technology (or at least shouldn't said in this way), we sell solutions! And I personally think it's a good point to use when looking for customers.

With this lecture I discovered how important is the way we describe our products, which words we use and to whom and how. For example, the lecturer explained the importance of the difference between the words "want" and "need". Arguing that we (the entrepreneurs) should look for what the people need, not want.

Another tip has been that we don't have to develop our ideas alone. Because then we don't know how others conceive our idea. And one more interesting sentences written in his slides was: "If you hesitate, you have lost."

Finally I would said that once again this first lecture motivated me to trust in me, in my ideas, and that this entrepreneur world is so exciting!

The second and third lecture were a bit boring from my point of view, just at the end began to be interesting. The lecturer, Jussi Harvela, talked about how is Silicon Valley and how it works in his first lecture. It has been interesting, but it seemed more a travel agency lecture than another thing (being a bit critic...).

The third one it has been much better. We realized how hard is work in Silicon Valley, but at the same time how grated can you be with the environment from there.

He also discussed some cultural differences between Americans and Finnish. It was funny when he said that while the future engineers from States want to be entrepreneurs from Silicon Valley, the Finnish ones want to work in Nokia.
I think this "idea" is also conceived in Spain, the country I come from. It doesn't exist this entrepreneur spirit. Maybe it is (as the lecturer said) because if someday our university partner succeeds in some business, here or in Spain we envy that. Otherwise in U.S this partner would be admired and congratulated.

One of the most interesting parts of the lecture has also been how to begin a business, and how and from who can we get the money from. I liked the F & F & F funding, or what is the same, the Family and Friends and Fools funding...

All in all, today has been a great day. I realized that I lucky to be in these kind of lectures, when in my home university is so difficult (and expensive) to attend.

With my partner Jordi are very motivated with our new business idea. We think that it can succeed in Barcelona, and we will work hard to try it!

For today it's enough my diary, see you next week if God wants.

Octavi.

Training Day

2008-12-04T00:11:00.007+01:00

No sona res.

Estimat bloc,

avui he tingut el que vulgarment es diu en castellà un "subidón". Moltes coses extranyes han passat en el dia d'avui. M'explico.

Avui era un dia relativament important, doncs tenia la primera presentació en anglès i no gaire trivial. Amb això vull dir que la presentació tractava d'explicar un document científic en el que l'estudiant havia d'aportar informació nova. Com que la temàtica era nova per mi, haig de dir que m'ha costat hores i hores acabar-lo.

A mi em tocava investigar sobre VoIP (voice over IP), o pels que no esteu familiaritzats amb aquest llenguatge, investigar sobre com funciona Skype.

Doncs bé, la classe on faig aquest curs (el meu company Jordi també fa aquest curs amb mi), està plena de motivats (alguna gent els hi diu frikis, jo els hi donaré aquest nom). La majoria són estudiants de màster o postgraus. Alguns d'ells ja treballen en recerca en algun departament, amb el que el nivell era força alt. El que a mi em preocupava eren les preguntes al final de l'exposició...

Durant molt de temps estava acollonit per la presentació, no sabia si la gent m'entendria, si el meu anglès seria suficient, si "dominaria" suficientment el tema com per respondre dubtes de "professionals"... el cas és que avui al matí he dit prou. He confiat en la meva persona i m'he autoconvençut que me'ls menjaria amb patates.

Per controlar la meva inseguretat he optat per veure un monòleg que en el seu dia em a encantar, i a més la temàtica era l'adequada... Us poso el monònleg tot seguit, i us invito a tots a veure'l. Es titula "Los frikis" (atenció al minut 4:35):

Pot semblar una mica vulgar això de "... con la polla!"... però jo em moria de riure. I direu, com controles la inseguretat amb un monòleg? Doncs molt fàcil, m'he autoconvençut que que faria la presentació con la polla!!!

Fora bromes, m'ha alegrat força el dia.

Estic escrivint massa i em queden un munt de coses per escriure. A veure qui és el valent o valenta que acaba...

La presentació la tenia a les 14.15 hores, però per sort era l'últim (o no). El Jordi era el primer.

No sabem com, però quan més necessites una cosa, falla. En el nostre cas, el Jordi i jo hem perdut el bus de les 11.28 i més tard, el bus següent s'ha perdut. Al final quan estàvem "pròxims" a la facultat, li demano al conductor (amb mapa a la mà, devia ser el seu primer dia en aquella ruta...) que si us plau pari el bus que volem baixar.

Entre el Jordi, un francés que també tenia la presentació i jo, fem una cursa d'aquelles que cadascú va per una acera diferent, controlant en no patinar, sabent que fem tard, i que els finesos es molesten si arribes tard...

Finalment, el Jordi comença la seva presentació amb els pulmons al 100%. A mi em toca esperar dos presentacions més.

Hauríeu de veure el professor, quin individu més extrany. És d'aquells que se sent hiperinsegur parlant, posa els braços forçadament a la cadera, mirant molt sovint al terra. Lo fort és que ens dóna consells com fer presentacions i tal, sempre per escrit és clar! Pels que hagueu estudiat teoria de la computació (espero que pocs), només us diré que a la samarreta tenia escrit: "N ?= NP".

Al fina, la presentació ha sortit força bé, estic satisfet. Em donava la sensació que repetia molt les paraules, però estic content, ha sigut un bon entrenament. Les preguntes també bé.

Com que el treball m'ha costat molt, i estic "orgullòs" de la feina feta, us poso les transparències que he utilitzat (només són una part de la presentació!):

El document científic el linkaré "aquí" quan tingui la versió final, doncs encara tenim una setmana.

Per acabar el dia, el Jordi i jo hem anat al centre a fer unes birres que al final han sigut un chocolata calent i un suc de taronja. La reunió tenia dos objectius, primer com a premi per haver acabat una assignatura que ens ha agobiat molt, i segon, estudiar el "Business Plan" a proposar l'endemà a l'assignatura d'emprenedors.

Semblava que no ens en sortíem, però finalment ha sortit una idea de negoci força interessant, i pel que sembla, innovadora a Barcelona. No diré més...

Bé companys, és suficient per avui.

Descanseu, i recordeu que lo més primordial que hi ha a la vida abans de res, és respirar (amb això envio records a l'amiga Alba).

Salut!

Nou favicon!

2008-11-30T16:04:00.002+01:00

Bones!

Estava avorrit i no sabia que fer, així que m'he posat a modificar el bloc. I una de les coses que he trobat més interessant ha sigut la personalització del "favicon", que és la icona que apareix a la barra de navegació. Jo me'n he dissenyat una que haurieu de poder veure. En format gran és aquest:

Haurieu de poder llegir "bro"... I el punt vermell era per donar-li color.

Si teniu un bloc amb blogger és molt senzill, només us heu de crear una imatge de 16x16 i seguir les instruccions que trobareu en aquesta altre pàgina.

Si voleu dissenyar-vos vosaltres mateixos la imatge, en aquesta web ho podeu fer, és entretingut, així que us invito a provar-ho!

Salut companys!

El TODO es MENTE; el universo es mental

2008-11-29T00:02:00.006+01:00

Estimat bloc,

avui escriuré sobre un llibre que he llegit aquí a Finlàndia, El Kybalion, escrit per "Los tres iniciados". Alguns comentaris els faré en castellà, doncs me l'he llegit en aquest idioma.

Però abans explicaré la història que m'ha portat a llegir aquest peculiar escrit.

Farà cosa d'un any treballava com a becari als Serveis Informàtics de l'ETSEIB (Escola tècnica superior d'enginyeria industrial de Barcelona), i la meva feina bàsicament era donar suport informàtic al personal docent i administratiu de l'escola.

Un dia rebo una trucada d'un professor que t'he problemes amb un plotter (impresora gran per fer pòsters). Vaig cap allà per donar-li un cop de mà, i només arribar em sorprèn l'aparença de l'home: amb bata blanca, cabells grisos i despentinats i cara de mala llet. Jo educat com sempre intento ser lo més amable que puc.

Allò que mentres estic mirant de solucionar el problema em comença a fer preguntes. Una d'elles és a quina escola he anat, la meva resposta al Pare Manyanet. I aquí comença la pel·lícula.

Amb to sarcàstic comença a parlar sobre la religió cristiana, el sentit de la vida, la recerca de la veritat, la manipulació de la religió cristiana, que si la cristiandat més pura es troba a Eritrea (no se pas perquè...), que si la UPC la va fundar gent de l'Opus Dei, que si encara hi havia molta gent manant d'aquest grup o de la "masonería" a la universitat, que si li havien proposat ser un "masón"...

Podeu pensar que el tio era un flipat, però donava la sensació que sabia del que parlava, i tot era molt misteriós i intrigant. Personalment, els trobo temes molt interessants, i me l'escoltava amb prudència, qüestionant tot el que deia... Motivats els dos, discutint amb passió, semblava que el problema de la impresora estava solucionat, i com a bon professional, em tocava tornar al meu lloc de treball.

Un altre dia rebo la mateixa trucada de l'home aquest (em sap molt de greu no enrecordar-me del seu nom, si mai el vaig saber...). Sembla que hi ha algun problema amb l'ordinador connectat amb la impressora. No m'ho penso i pujo (incidència amb prioritat absoluta!!!).

Continuem la conversa com si no hagúes passat la setmana que realment havia passat. Aquest cop ja hi havia més confiança. Li pregunto perquè nassos m'explica tantes coses i em respon perquè creu que sóc una persona interessant (faig veure que no, però m'agrada!). Entre altres, em va sobtar una cosa que va fer. Em va analitzar la cara per l'estudi de la fisionomia, algo que el meu estimat pare ja m'havia explicat alguna vegada.

I ara explico perquè això del llibre. Veient que mostrava interés per temes ocults i de religió, em va recomenar varios llibres i activitats. Aquí els cito:

El Kybalion, por Tres iniciados.
El evangelio esenio de la paz.
La kabala (donat que li vaig dir que el meu cognom és jueu).
Llegir el Pare Nostre en llatí i grec (no em pregunteu perquè).

Com si d'un mestre a estudiant es tractés, em vaig apuntar els llibres per fer els deures.

I ara comento el llibre.

El llibre tracta el set principis de la veritat definits per la filosofia hermètica. Podeu pensar que és algo sectari del tipus religiós, però no. Només defineix una sèrie de principis amb els quals teòricament funciona l'univers. No em posaré a fer un comentari llarg. Només diré que ho he trobat molt interessant, moltes de les coses es poden aplicar al món actual, i et fa veure el món d'una manera més misteriosa i lògica a la vegada.

Els set principis són els següents:

Mental
Correspondencia
Vibración
Polaridad
Ritmo
Causa y efecto
Género

Per si hi ha algun interessat, aquí teniu el llibre (és curtet, 21 DIN A4 per davant i darrere). Aquí un resum. I aquí un bloc que comenta algo.

Tot seguit us copio alguna de les frases/troços més interessants que he trobat.

Estos hombres nunca han buscado la aprobación popular ni una multitud de seguidores. Son indiferentes a estas cosas, pues saben cuán pocos hay en cada generación qe estén preparados para la verdad, o que la reconocieran si les fuera presentada. Reservan la <>, mientras otros proporcionan <>. Reservan sus perlas de sabiduría para los pocos elegidos, que reconocen su valía y que las llevan en sus coronas, en vez de arrojarlas delante del vulgar puerco materialista, que las pisotearía en el fango y las mezclaría con su repugnante alimento mental. (contundent!).
Los hermetistas nunca han buscado ser mártires...
...la filosofía hermética es la única llave maestra que abrirá todas la puertas de las enseñanzas ocultas!
El universo es mental, sostenida en la mente del TODO.
¡El TODO es ESPÍRITU!
El TODO crea el universo MENTALMENTE, de una manera semejante al proceso por el que el hombre crea imágenes mentales.
La mente infinita del TODO es la matriz de los universos.
...

...escriuria cent frases més, però potser serà una mica pesat. Si esteu interessats, jo us invito a llegir aquest petit llibre, que de ben segur (si us ho prenen seriosament) us intrigará una mica i us omplirà la ment!

Bona nit i recordeu que el TODO es MENTE; el universo es mental.

Salut!

Lost!

2008-11-25T21:59:00.007+01:00

Senyores i senyors,

tinc molta feina a fer però estic content, no se ben bé perquè. Avui m'he sentit satisfet amb la meva vida. Helsinki està nevat d'una manera espectacular, la gent rellisca (jo porto 4 relliscades sense caiguda en un dia!), els camins que eren dreceres ja no existeixen degut a la neu, fa fred, algú a fet un figura d'un membre masculí gegant davant de la universitat i m'he mort de riure, és fosc, ara neva i tinc ganes d'escriure.

Ara bé, s'ha de ser responsable i toca fer la feina. Així que avui deixo un video espectacular (que em va passar el bon amic Albert), amb una cançó espectacular d'un grup espectacular:

Lost! de Coldplay.

Definitivament espectacular!!!

firmat l'Octavi accelerat.

Tornada de Rovaniemi

2008-11-24T13:37:00.005+01:00

Sona Behind blue eyes de Limp Bizkit mentres faig el trajecte Rovaniemi Helsinki. Acabo de sortir de l'estació de Rovaniemi. Són les 10.16 estic cansat i amb un grapat de diferents emocions dins la meva persona. Un viatge de nou hores m'espera.

Començo.

Un cop més les espetatives han estat superades. Aquest cap de setmana ha estat genial. Velles amistats, moltes de les quals no van poder estar al cottage de la setmana passada, han estat les protagonistes.

Voldria agraïr a la madrilenya Alba la seva hospitalitat oferint-me un sostre on dormir i menjar.

Posant-me sincer i tendre tinc ganes de plorar, mentres miro per la finestra del tren i se que molt difícilment tornaré a aquesta terra anomenada Lapònia. Molta gent que he conegut aquí no la tornaré a veure, encara que faré tot lo possible perquè no sigui així.

Vaig arribar dijous vespre per anar a sopar amb l'Alba i després fer unes cerveses amb les alemanes Steffi i Eva i tres amics de la primera. Una de les dos cerveses la vam fer al local del famós (i únic per mi) grup de heavy (o el que sigui) de la ciutat. Es deia Lordi bar. Donat que hi havia els amics de la Steffi, les converses van ser una mica fredes, no profundes i indiferents com m'hauria agradat a mi.

Al tornar a casa, prop de les 00.30 toca donar la benvinguda, Tobias, Pedro i els polacs Wojtek i Adam (aquest últim amb una botella de vi a la mà en un estat no del tot correcte) són els saludats.

L'endemà a l'anar cap a la universitat per dinar, torno a recordar els viatges diaris que ens feiem cap a la universitat per estudiar finès. Aquest cop sense bicibleta. La neu i el gel ens acompanyen.

Ara lo interessant. Per la nit festa, i davant un munt de gent desconeguda. Com és normal la festa es fa en un dels pisos de la zona, però aquest cop, donada la marabunda de gent es fa en tota una planta en tres pisos diferents. Diria que el que vaig viure en aquella nit és l'Erasmus conegut mundialment. Festa, alcohol, gent borratxa, parelles d'una nit besant-se, música de fons, gent passada de rosca... i un servidor preguntant-se si formo part d'aquest món tan vulgar.

Però jo tenia un objectiu, reviure els grans moments amb els antics amics, i diria que ho vaig aconseguir. Vaig estar xerrant amb el Tobias, Christoph (que va arribar tard a la nit), Alba i els polacs. Lo cert és que també vaig conèixer molta altre gent, però com he dit algun altre cop, només "d'hola i adéu". Pocs noms recordo ara mateix. Em quedo amb moments com la xerrada amb un noi d'Etiopia, l'agressió sexual d'una noia d'Oxford (només tocada de cul amb totes les intencions), parlar de somnis amb una tal Sara, fer pipi més de quatre vegades, riure fins a plorar amb el Wojteck, i l'esgarrapada accidental que em va fer al coll un borratxo francés anomenant Florant.

El dia següent va ser espectacular. Érem l'Alba, la Catherine, el Jordi (aquests dos acabaven d'arribar de Oulu), el Tobias, el Pedro i el Christoph, i vam decidir passar el matí a Onasvaraa (no se si s'escriu així), que és una estació petiteta d'esquí (principalment esquí de fons), que es troba al mateix costat de la zona estudiantil. El temps correcte, dia clar i uns -12 graus.

Com nens que veuen per primera vegada neu, només fem que jugar amb ella. Entre guerres de boles de neu, croquetes i un trineu improvisat passem el matí. El riure no ens el va treure ningú. Com aquelles casualitats de la vida en què et preguntes si hi ha algun agent extern que ho ha provocat, ens trobem a la Malla passenjant el seu gos (no ens havíem trobat a ningú abans). Va ser la nostra coordinadora del cus, una "peazo" dona!

Després dinar familiar i cap al vespre a la festa de la Karolina, a celebrar el seu aniversari (en fa 22). Acabada la festa del dissabte a casa la Karolina, anem cap a l'Onnela, discoteca força gran per estar a la Lapònia i amb molt ambient. No comentaré la nit.

L'endemà ja és diumenge, dia del senyor, i havent dormit fins tard, ens passem el dia per casa xerrant, força gent ha anat venint al pis de l'Alba.

Teòricament havia de marxar amb el tren de diumenge a les 21.10, però algun problema vaig tenir. Anava a l'estació amb la Cecile, i abans de començar l'excursió fins l'estació em diu que el tren està ple, no queden llits ni seients, però que potser podem entrar i provar. Erròniament dic que d'acord, així que en una nit fosca on la neu fa de llum, caminem prop de 40 minuts fins l'estació. Mentrestant vaig estar pensant si em valdria la pena estar 12 hores en un tren sense seient, després d'haver dormit 3 dies al terra i poques hores. A mig camí sabia que no agafaria el tren sempre i quan l'Alba no tingués problema per allotjar-me, igualment segueixo caminant cap a l'estació. Un cop allà la Cecile es decideix agafar el tren, així que viatjarà amb la Marie que estava per arribar i ja tenia bitllet. Jo decideixo descansar i poder aprofitar el viatge de dia del dia següent per fer feina. Sabent que no dormiria, o poc i malament, crec que era la millor opció. Per contra em perdo una classe interessant i haver de tornar enrere 40 minuts més. Sap greu.

La tornada fins al pis de l'Alba va ser interessant però. Sota una tempesta de neu, poca i llum i fred, em sentia com un sherpa... amb el grup música anglès Coldplay als cascos, decideixo disfrutar de la caminada, nevi o plogui, fagi sol o núvol, estigui cansat o no, sigui fosc o molt fosc, la nit serà llarga.

Avui dilluns i abans de marxar, esmorzo amb l'Alba i l'Eva, un esmorzar molt agradable i tranquil. La Eva ha preparat ous revolts ("huevos revueltos" en castellà....) i ens és impossible acabar-los.

Per segona vegada amb l'Alba i tercera amb l'Eva, em despedeixo d'elles.

De nou 40 minuts fins l'estació. Sabent que aquest cop no tornaria enrera, un cumul d'emocions m'envolta. Em costa caminar per la nevada de la nit, els claus de les rodes dels cotxes no són suficient per evitar les patinades a l'arrancar. El Francesco amb la seva mountain bike es creua amb mi, ens despedim.

Tinc un sentiment com si m'anés de casa de nou, no tinc ganes d'anar a Helsinki, em vull quedar a Rovaniemi. Alhora vull tornar a Barcelona, a veure els meus, s'ha acabat la bona vida, s'ha de tornar al meu deure: estudiar. Amb aquest sentiment penso en cada un dels membre de la meva família, Júlia, Pol, Gemma, mama i papa. Des de no se quina estació, us envio un petonàs (són les 10.56 a dilluns 24 de novembre).

Gràcies Alba, Eva, Steffi, Tobias, Pedro, Wojteck, Christoph, Adam, "Tumaki", Karolina, Alycia, Catherine i Jordi per aquest gran de setmana, un cop més agraït.

Estimat bloc, gràcies un cop més per donar-me la possibilitat d'exterioritzar de manera escrita el que em passa pel cap. Com una persona em va dir un dia, haig d'explicar el que passa, sinó m'acabaré consumint.

Ja són 60 minuts escrivint, és suficient, fins la propera!

PD: Penjo fotos fetes pels grans amics Christoph i Jordi!

Anada a Rovaniemi

2008-11-20T18:36:00.003+01:00

En un ambient ideal per reflexionar sona "Society" de Eddie Vedder (banda sonora de Into the Wild).

Estic escrivint en un editor de text, doncs no tinc connexió a internet, però sí el meu apreciat ordinador. Vaig camí a Rovaniemi, on molts records i amics m'esperen, i el trajecte sembla que em porti directe al cel...

Avui a l'aixecar-me ha sigut diferent: Helsinki estava nevat! He agafat el tren a les deu del matí per arribar sobre les vuit del vespre a la capital de la Lapònia. Són deu hores de viatge, però se que no se'm faran pesades (només porto dues hores de viatge, ja veurem...). Miro a través de les grans finestres del tren modern i està tot nevat. Crec que és la primera vegada que veig un paisatge tan pla i nevat a la vegada (d'aquí que sembli un trajecte que em porti directe al cel...).

Encara que he reservat un seient amb corrent per poder connectar el portàtil per treballar amb els meus escrits de la universitat, estic escrivint el que em passa pel cap (serà irresponsable?).

(Una cosa que acostumo a fer en avions, autocars i trens, és inclinar els seients de la meva fila abans que algú es posi darrere. Així, si estan tots anivellats, dóna la sensació que realment no estan inclinats. Bé, un "truco" que funciona per si no el sabieu...)

Disfruto escrivint alhora que veig com la neu no s'acaba en aquest viatge.

Davant meu tinc una nena que juga a la Nintendo DS, i deu estar pensant "Aquest paio sembla que no hagi vist neu en sa vida..." Realment semblo jo el nen que disfruta al costat de la finestra del tren. El Jordi, que m'acompanya en aquest viatge però que para una mica abans, a Oulu, també està com jo, però a més a més, fent fotos.

Començo a veure algun llac gelat, i m'agradaria comprovar si aguantaria el meu pes.

Aquests ben bé quatre dies a Rovaniemi segur que seran especials, després de la gran experiència del cottage passat, tenia ganes de tornar a la terra on vaig passar el mes d'agost. M'hauria agradat anar més tard, però entre la feina, examens i disponibilitat de la gent d'allà, aquest era el cap de setmana més responsable per anar.

El dissabte és l'aniversari de la Karolina, una de les noies que va fer el curs a l'agost. Serem força colla, i pot ser divertit. Tinc ganes de continuar xerrades que van quedar en suspens, tinc ganes de conèixer més a la gent.

Tornant al tren, una situació que m'ha fet gràcia és la següent: Un home ha rebut una trucada i com és normal a contestat i s'ha posat a parlar. A l'acabar la conversa un altre li ha dit (això suposo perquè no se finés), que hi ha uns habitacles habilitats per poder parlar sense molestar a la gent. L'altre no se que ha dit però al final ha dit "Anteeksi" que significa perdó.

I direu, "On està la gràcia?". Doncs no se com m'he imaginat al Jonny i la Yenni agafant la RENFE de Castelldefels a Sitges (per anar a la platja) xerrant a pèl pelat amb la música de fons de l'últim mòvil d'última generació. Només un detall que m'ha passat pel cap.

Recordo quan al col·legi a les assignatures de llengua ens feien escriure redaccions de 150 paraules i nosaltres els alumnes ho trobàvem una barbaritat, i si en algun cas eren 250 doncs ja era missió impossible. Ara veig els escrits que faig al bloc, i em sap greu que no m'haguessin transmés una passió o més ganes per escriure. Era tot un suplici. Suposo que és feina difícil, però mai m'hauria dit a mi mateix que escriure m'agradaria (sobre les meves coses és clar!).

Doncs bé, avui han sigut 676 paraules escrites amb molt de gust.

Senyores i senyors (si encara en queden), rebin una gran abraçada des del tren aturat a Tampere direcció Rovaniemi!

PD: Quan tingui alguna foto que ha fet el jordi al tren les penjo.

La Universidad española, la peor de 17 países avanzados

2008-11-19T11:42:00.005+01:00

//Acabo de llegir aquesta notícia a elpais.es i m'agradaria compartir-la

RICARDO MARTÍNEZ DE RITUERTO - Bruselas - 18/11/2008

Que la universidad española no resiste una mínima comparación seria con las de su entorno es de sobra conocido y cada nuevo análisis que aparece confirma el desastre de la educación superior en España. En el que hoy va a hacer público el Lisbon Council, un centro de estudios sobre asuntos europeos de Bruselas, España ocupa el último lugar en un ránking sobre la calidad de los sistemas educativos superiores en 15 países de Europa más Estados Unidos y Australia.

El trabajo, preparado por tres expertos del Lisbon Council, emplea una metodología innovadora y probablemente necesitada de ajustes que tabula seis criterios prácticos. Entre ellos, la inclusividad -el número de titulados que un país produce con respecto a la población en edad de estudiar), efectividad -la capacidad de producir titulados con capacidades adaptadas a las necesidades del mercado de trabajo del país- o respuesta -la capacidad del sistema de reformarse y cambiar para adaptarse-. Son criterios que rompen con criterios más objetivos de excelencia como los del ranking de la universidad de Shanghai, que contabiliza premios Nobel entre su profesorado y ex alumnos o el número de citas en revistas científicas.

Pero el resultado final es igual de tenebroso y de alarmante ante un mundo globalizado en el que la calidad del capital humano es el principal y más determinante factor del éxito económico de un país. La resultante de todos los elementos tabulados coloca a España a la cola de un grupo que encabezan Australia, Reino Unido y Dinamarca. De nuestros vecinos, Portugal ocupa el octavo puesto y Francia, el décimo.

Divorcio del mercado

Los autores subrayan que España ocupa lugares mediocres como el undécimo en ' inclusividad' (el porcentaje de problación en edad estudiantil que acude a la universidad, con el 33%) o el séptimo en ' educación para àdultos' (un 3,6% de estudiantes de entre 30 y 39 años) y subrayan como particularmente desalentador el puesto 16 en ' efectividad' , que mide el reflejo salarial en el mercado de trabajo de la titulación superior. España tiene que "trabajar para restaurar el equilibrio entre las materias enseñadas en la universidad y el mercado laboral".

"Si quiere mejorar, España debe hacer más para modernizar su sistema educativo y acercarlo a los estándares europeos (a lo que ayudaría avanzar en los criterios de Bolonia)", se lee en el documento. Además del farolillo rojo global, el sistema universitario español ocupa el último lugar en 'respuesta' , medida como la capacidad de cumplir los compromisos adquiridos en 1999 en Bolonia para hacer realidad la titulación superior homologable a escala europea en 2010, lo que suponía ofrecer nuevos programas de estudios a partir de 2006.

Con esos antecedentes y deficiencias es lógico que sólo un 2% de universitarios extranjeros acudan a realizar sus estudios en España, por más que sea repetidamente el país favorito de los veinteañeros de la UE que eligen un país para pasar con el programa Erasmus uno de los que quedarán como de los mejores años de su vida.

Google privacy

2008-11-18T20:25:00.000+01:00

Aquest dilluns vaig anar a un seminari de Google sobre privacitat. La raó és que en una de les assignatures que faig "Legal Aspects of Service Management" ens invitaven a aquest esdeveniment. El seminari va tenir lloc al bufet d'advocats "Castren & Snellman Ltd" al centre Helsinki.

Per la meva part portava una motivada a sobre que Déu n'hi do, tranctant-se d'algú de Google segur que seria interessant. El presentador era Peter Fleischer (Global Privacy Counsel Google) i aquí teniu el seu bloc per si vole saber d'ell.

No pretenc escriure tot el que va dir, només comentaré allò que em va semblar més interessant.

El tema de la privacitat a Internet és complicat. Què és privat i que no? La nostra IP és personal? En aquest cas s'estan infringint lleis? Tota web que visitem coneix la nostra IP, el navegador web i sistema operatiu que utilitzem... és legal?

Doncs bé, no està clar. Com sempre hi ha uns que estan a favor i uns que estan en contra. Òbviament el de Google estava en contra de que fos il·legal obtenir aquestes dades. Per ell, eren necessàries per oferir els serveis de qualitat que avui en dia té Google entre d'altres.

També es va comentar la importància d'actualitzar la EU Privacy Directive del 1995 donada la creixença que ha tingut la web.

Un servei de Google que no coneixia i que resulta molt interessant i perillós (per alguns) és el de Google Health i es tracta d'una pàgina web on si et registres (sent usuari de Google) tens al teu abast un seguit d'eines per emmagatzemar, manejar, actualitzar, organitzar... el teu historial mèdic. I com es fa? Doncs o tu mateix introdueixes la teva història (que pot ser un pal...) o el mateix hospital o ambulatori (de moment només uns quants als EEUU) t'ho puja amb el teu nom d'usuari.

Com és normal hi ha molts crítics al sistema, però personalment que pot ajudar força. Quants cops hem buscat la maleïda anàlisi de sang o la radiografia de fa dos anys... i no hi ha manera de trobar-la... Una cosa que en Peter ha dit i m'ha semblat correcte, és que Google no posaria anuncis a la mateixa compte de Google Health. Si ho fes, podrien anunciar-nos medicaments segons els nostres problemes i no es faria sentir molts segurs... Llavors no guanyarien peles amb això, més aviat en perdrien. Per què ho fan? per la imatge (paraules d'en Peter).

Un altre tema interessant és el de la Xina. Com sabreu, el govern xinès filtra segons quines cerques dels seus habitants (paraules com democràcia, llibertat, etc). Hi ha hagut moltes crítiques a Google per permetre això, però la contestació de Peter és molt coherent i hi estic molt d'acord. Ells no poden fer res, una altre solució seria no entrar a la Xina i prou. Però qui guanya què? Almenys així poden aportar un bon cercador al país i obrir més l'entrada d'empreses.

Ens va explicar que quan algun xino cerca per exemple "Democràcia" el cercador no dóna resultats que puguin afectar al govern xinès, però! si ha filtrat dos entrades, el cercador li diu: "Hi ha dos resultats que han estat censurats". I això és genial! Estic segur que els xinesos no són rucs, i que algun dia s'adonaran que poden ser més lliures...

Acabada la xerrada, van haver moltes preguntes i d'interessants. Tot seguit, va haver una altre xerrada sobre el mateix, i la feia un noi d'un bufet que ara mateix no recordo. Quin pal mare meva...

La freqüència de mirades al rellotge de la paret esquerra va augmentar exponencialment, o el que és el mateix, desitjava que acabés quan abans. És impressionant lo important que és el to de la veu, les mirades al públic, el llenguatge corporal... per tal de fer interessar al públic el tema que esposes.

A més d'apendre algunes cosetes sobre la privacitat de Google, vaig apendre lo important que és fer una xerrada fàcil per tothom i a l'hora amb uns continguts bons. La sala estava plena d'advocats, i només érem un sis estudiants (es notava per qui portava tratge i qui no...). I ho vaig entendre tot.

Crec que en Peter, igual que Google fan les coses fàcils, i per això tenen l'èxit que tenen.

Felicitats!

Cottage amb la familia finlandesa

2008-11-17T17:24:00.010+01:00

Quin mar d'emocions aquest cap de setmana...

Després de quasi dos mesos i mig sense veure'ns, la majoria dels assistents al curs EILC 2008 de Rovaniemi de l'agost passat es van retrobar en un cottage prop del poble de Jamsa. Érem 21 dels 32 originals que van haver. Més concretament érem (em fa il·lusió posar els noms):

Alba, Estel·la, Albert, Jordi, Martin, Jean, Cécile, Marie, Pedro, Tobias, Alec, Paola (i una amiga seva que ara no m'enrecordo del nom...), Luigi, Kristina, Jana, Olga, Ildiko, Agne, Christoph, Laura i un servidor.

Els que no van assistir per diverses raons eren (també em fa il·lusió posar els seus noms):

Adam, Wojteck, Victoria, Alycia, Karolina, Petr, Petra, Mihal, Mikel i Micha.

Doncs tal i com vam passar l'agost, vam passar aquest cap de setmana: de puta mare!
Semblava que no hagués passat ni un dia, tota la confiança i amistat seguia intacta.

Després d'organitzar aquesta trobada molts dies abans, el moment va arribar. El destí un cottage per 15 persones al mig del bosc i al costat del llac. La sauna no podia faltar.

Com a joves que som vam beure, cantar, ballar, i passar-nos-ho d'allò més bé. També vam fer un bon àpat de germanor, amb pasta, patates al forn, i uns embotits de la mama! (més concretament pernil salat i xoriç).

És increïble l'amistat que hem aconseguit amb tota aquesta gent, i lo maco que és. Tant de bo pugui continuar per molt temps més.

Els moments més espectaculars de l'estada van ser per suposat les nits, gràcies als super-mega-buffles del Tobias vam aconseguir fer una disco-cottage que ni Pacha Ibiza..., la batalla de barques al llac (teníem 5 barquetes a la nostra disposició), la primera nevada que jo veia, i alguna que més conversa interessant i sincera (com a mi m'agraden).

Una de les converses va ser amb el bon cristià Christopher, alemany i recent cristià i practicant vam xerrar profundament sobre el cristianisme, el personatge de Jesús, el sentit de les coses i les persones. Tenia ganes de parlar amb ell sobre el tema, doncs d'abans ja sabia de la seva pràctica religiosa compromesa. Des d'aquí una forta abraçada a ell!

Em sinceritzo amb el lector i li dic que una de les nits vaig veure una mica massa, sobrepassant una mica el punt al que estic acostumat. Aquesta situació em va ajudar a conèixer quelcom més de la meva persona: parlo massa, i explico allò que més em costa dir a qualsevol. No se si serà bo o dolent, però és el que hi ha. En tot cas m'enrecodo de tot.

(l'Alba m'acaba de tallar l'escriptura amb una conversa de 50 minuts pel skype...)

En definitiva aquesta trobada ha sigut un cop més una convivència excepcional amb una gent excepcional. Espero i desitjo poder fer una altre trobada en algun altre moment de les nostres vides!

Salut i força al canut!

PD: pujo algunes fotos que tenen algun dels companys pel Facebook.

Learning diary (2)

2008-11-13T23:22:00.004+01:00

Amaral de fons...

Dear Learning diary,

today the lectures have been quite interesting. We had two different guest lectures and at the end a little memory about the exercises of the course.

The first lecturer talk about how to do a Business Plan, how to do it correctly and he showed some tips. Personally it has been interesting because never before I had a lecture about a business plan. Maybe the area where I think I can have more problems is the financial one, but anyway we will do our best!

Some of the original advices the lecturer said where these:

* Consider the risk with the Business Plan.
* Quality doesn't mean a lot of words.
* Be pessimistic when doing financials.
* Be honest.
* Realistic optimism.

Of course there were lots of advices, but these weren't obvious from my point of view.

One sentence that he said, and that I haven't heard before was:

"If there is no competition there is no business!"

And I like it!

The second lecture was larger and much more intensive. The lecturer talked more about how to grow an enterprise than how to begin it; it was not what I expected to listen.

I was amazed about his profile, I don't remember exactly how many companies did he buy, but they were something like 30. In his speech he introduce some new ideas for me like that sometimes it's more important to execute than to plan a lot, that in IT environments you have to move fast. And one idea that I found it very useful and interesting is that if you sell software, others will take the benefit from it. So maybe is a good idea to use your own software for your own benefit.

He also spoke about how the globalization has changed the way of how companies look for benefit. And one example was with the outsourcing done in Asia.

At the end it seemed that he just work to acquire more and more companies, and personally I didn't like it. I suppose that if you like the "pure" business this a great idea, but if you like to create, develop and then grow, I think it's a bit different. However he demonstrated that is a great entrepreneur.

All in all both lectures motivated me to begin the Business Plan and see how far I can get.

See you next week!

DNI si us plau, moltes gràcies!

2008-11-11T00:30:00.001+01:00

Estic amb un suc de taronja al costat.

Tinc ganes d'escriure i no sabia sobre que fer-ho. I he recordat que un dia vaig dir que escriure sobre els porters de discoteca de Helsinki i Finlàndia en general.

Si a Barcelona (i Catalunya) els porters de discoteca acostumen a dir algo com lo següent (ho poso en castellà perquè no se com, em venen al cap amb aquest idioma):

- A ver, DNIs fuera!"

- Con esas zapatillas no puedes entrar.
- ¿Por qué?
- Porque lo digo yo.

- Tu amigo no entra.
- ¿Por qué?
- Porque lo digo yo.

i a sobre et fan sentir com que estàs embotellant l'entrada... a Finlànda acostumen a dir lo següent:

- ¿Good night, could your please show me you ID? Thank you and good night!

La primera nit casi m'emociono... estava per mirar-lo als ulls i dir-li: Nano! m'acabes de demostrar que no tots els porters sou iguals! Visca la diversitat!, però no li vaig dir.

Em vaig quedar impressionat, tenint assumit que tots els porters de discoteca eren bords i arrogants per genètica. Aquí tot lo contrari.

També és interessant que els mateixos "catxes" que controlen l'entrada, solen agafar-te la roba pel "guardaropilla". Sempre amb un somriure a la cara i donant les gràcies (això sí, cobrant dos eurus i mig). Sembla ser que els porters també poden cuidar els clients... Suposo que sempre hi haurà excepcions, però és algo que m'ha sorprès molt positivament i no recordo amb anterioritat tanta amabilitat.

Aquella sensació que tinc en algunes discoteques de Barcelona, del rollo Ai ai ai... vols dir que ens deixaran entrar?, aquí ja no les pateixo. I estic segur, que si tingués un problema, parlant ens acabaríem entenent i qui sap si abraçant!

Així que aquest post va dedicat a ells, als porters de discoteca de Finlàndia!

Bé, ja no tinc res més a dir sobre aquesta gent. Enhorabona companys per la vostra feina! Tal i com la feu, la feu més digne!

Salut i bona nit.

PD: Com a foto poso a un anònim.

Learning diary (1)

2008-11-06T23:14:00.006+01:00

Primera part del Learning diary sobre l'assignatura Software Entrepreneurship Seminar del TKK 2008

Dear Learning diary,

Today it has been the first lecture day, and there have been like five foreigner students in it. If I remember correctly, there were 2 Turkish, 1 German and one Chinese. The Finnish students had the lecture before us.

The lecturer just introduced the course, remarking which are the requirements to pass. It's a pity that most of the Guest Lectures (4 out of 6) are going to be held in Finnish. So the Foreigner students will just have two Guest Lectures.

In order to pass the seminar, we will have two possible exercises to do. A Business Plan about a future enterprise, or read a book and write about it. I will do the first one, I have always wanted to do something similar to it, and now that I have the opportunity and the tools, is the perfect moment! I will probably do it with Jordi, one of my friends of Barcelona who is also doing the course but today couldn't come to the lecture. I have some ideas about the business, I hope our teacher like them!

Another activity is the Learning Diary (what I'm doing in this moment), and it's my first time doing something like this. As I have my own blog, I will post it at the same time I deliver it to the teacher.

In this first delivery, we have to write about why we are here in Finland and why we are doing this course. Also talk about Entrepreneurship. So let's go!

I'm here in Finland for some reasons, but the main ones are different weather and environment and good technological universities, especially TKK. So one of my main objectives has been to look for courses difficult to find in my home university. Like this one.

I have always liked to live different experiences, and in this case I looked for an academical one. For now is very satisfactory, so I'm learning quite interesting things.

And why I chose this course? Because I like to begin things, to imagine, to create, to try to do something when there is nothing before. I feel realized when doing such things. I have done some other projects, like solidarity projects in Senegal and Peru, and the beginnings have always been difficult, but at the end a great reward was waiting. And I think that in a business case I can find some kind of similar reward. I just like risk and have ambitious objectives.

I think that is not possible to teach how to be an entrepreneur (I believe it is something that you born with). Otherwise giving tips and lectures about entrepreneur experiences can always motivate us.

I hope this course will help us to develop our entrepreneur side!

Yours,

Més feina (2a part)

2008-11-06T22:26:00.006+01:00

Aquesta entrada va sobre la feina acadèmica i real que tinc a la universitat. Com crec haver explicat a algun lloc, aquí el semestre es divideix en dos, septembre-octubre, i novembre-desembre. La primera part ha estat força bé, no molta feina, però molt interessant. Només dos exàmens finals, encara que la resta se m'acumulen al desembre.

La segona part començar a ser més dura. No se com tinc un "fotimé" de feina a fer. Les assignatures que faig són:

User Interface Construction.
Legal Aspects of Service Management.
Software Entrepreneurship Seminar.
Applications and Services in Internet (aquesta dura les dues parts).

En general són força interessants. Almenys les tres primeres no les trobo a Barcelona. En el cas de la de Legal Aspects of Service Management estic una mica cagat, perquè tots els companys de classe (8) són doctorands o ja treballadors al 100%, i no se pas el nivell que hi haurà... En tot cas, sempre està bé saber una mica de dret, i més si és de serveis.

La més interessant sense dubte és la de Software Entrepreneurship. Una motivada. Trobo a faltar assignatures d'aquestes a casa. Si volem tirar endavant una indústria, si volem innovar, si volem fer créixer el país, què millor que motivar els enginyers?

El professor que dóna les classes és un home que ha creat tres empreses diferents i que han rebut força premis, així que també saps que no és una gran presa de pèl. El curs tractarà bàsicament de consells i guies sobre com iniciar una empresa (l'esperit emprenedor dubto que es pugui ensenyar), i vindran invitats a explicar les seves experiències. Així que pinta la mar de bé.

Com a deures tenim dues opcions, o llegir el llibre "The Business of Software" del professor del MIT Michael A. Cusumano (aquesta universitat de Massachusetts és una fàbrica de fenòmens!) i comentar-lo, o fer el Business Plan d'una empresa que vulguem crear o d'una ja creada. A veure si adivineu la meva elecció... Doncs a crear!!!

Per ara no tinc clar el que farem (segurament ho faré amb el Jordi que també s'ha apuntat a l'assignatura), però ja buscarem quelcom interessant.

Com activitat extra, podem fer un Learning Diary, que tracta d'escriure sobre cada una de les classes i donar el nostre punt de vista. Aprofitant que tinc aquest bloc, faré el mateix diari aquí. Serà en anglès i com entrada posaré Learning diary (x), on la x serà el número de la classe. Com a primer escrit, hem d'explicar què fem aquí a Finlàndia i perquè fem aquest curs. Acabat aquest post, començaré amb el diari...

I ara us presento els deures que tindré durant més i mig segons cada assignatura:

- User Interface Construction:

Entrega setmanal d'un report sobre una pràctica a fer.
Examen final sobre un llibre.

- Legal Aspects of Service Management:

Article d'unes 15 pàgines sobre les lleis que afecten al "Content Filtering"
Presentació de l'anterior article.
Examen final sobre un llibre.

- Applications and Services in Internet:

Essay sobre SIP (Session Initiation Protocol).
Essay sobre XForms.
Article científic sobre VoIP (skype) d'unes 7 pàgines.
Presentació de l'anterior article.

- Software Entrepreneurship Seminar:

Business Plan sobre nova empresa.
Learning diary.

- Basics of Psychology Work and Leadership.

Examen final sobre un llibre.

Per tant em toca documentar-me, llegir molt i aprofitar el temps si vull arribar a tot!

Vaig a començar el primer escrit del diari, fins aviat família!

PD: Com a imatge poso lo primer que trobo.

Sea Battle...

2008-11-05T22:20:00.008+01:00

Sona de fons "Quan somrius" cançó que en els últims nadals acostumem escoltar a casa.

Avui és hora d'escriure sobre la meva última experiència: el Sea Battle. Us explico.

Es tracta d'un vaixell que fa la ruta helsinki-estocolm-tallin amb una gran majoria d'estudiants Erasmus, uns 1300 per ser aproximats. Els organitzadors són ESN (Erasmus Student Network), una xarxa d'estudiants estrangers que monten activitats per ells mateixos. I el resultat no és cap altre que FESTA en majúscules. El creuer surt de Tallin amb estudiants d'aquesta ciutat cap a Helsinki (unes dos hores que no dóna per festa). Llavors aquests estudiants visiten la ciutat de Helsinki i a la tarda s'ajunten amb els Erasmus de la ciutat per anar cap a Estocolm. Per endavant tenim més de 15 hores de vaixell. En aquesta ruta devíem ser uns 600 estudiants. Després visita a Estocolm (amb estat penós), i 700 estudiants més d'Estocolm s'ajunten al vaixell per anar a Tallin. L'últim tram de Tallin a Helsinki només dura dues horetes, així que de festa res, descans.

Les ofertes del vaixell eren:

- TaxFree (tenda amb preus econòmics, sobretot alcohol, tabac i xocolatines).
- Música en directe (unes dos hores).
- Discoteca tota la nit (principalment hip-hop).
- Karaoke.
- Espectacles (en una de les nits van haver acrobàcies i tot!).

Sincerament pensava que això de les festes en un vaixell estava molt mitificat, moltes històries insòlites, i masses coses irreals. Doncs la veritat és que he vist de tot, i les expectatives s'han complert. Si t'ho vols passar bé t'ho passaràs bé, si busques diversió et divertiràs, si busques converses xerraràs, i si busques sexe en practicaràs (amb això no vull dir que jo hagués fet tal cosa, els que més em coneixeu ja sabeu de les meves intencions en aquesta vida, només vull escriure sobre l'experiència viscuda, sense tabús). Doncs bé, jo sóc d'aquells que busca divertir-se responsablement i conèixer quanta més gent millor. Ara bé, tenint en compte la meva timidesa (cada cop a menys), l'alcohol m'ajuda a progressar en aquests àmbits (repeteixo de nou, sempre responsablement).

Ara m'agradaria escriure des de dos punts de vistes ben diferents, i que molt sovint tinc a la vegada. Un es tracta d'un punt de vista negatiu i crític amb l'alcohol i els valors dels joves actuals, i l'altre positiu (com s'ha de ser a la vida!).

- Aquí el negatiu (radical version):

És penós com les persones necessiten de substàncies que alteren la seva sang per divertir-se. És que la persona per si sola no és capaç de maximitzar aquesta sensació per si sola? o amb l'ajuda d'altres persones? I aquella gent que només s'emborratxa per buscar relacions sexuals fàcils, realment li val la pena? Tant orgullosa se sent d'haver "conquerit" una dona (o home) amb un estat en el que la majoria de la seva vida no serà així? Sempre he cregut que és millor que et coneguin com ets realment (doncs a la llarga tot es descobreix), i amb un estat etílic trobo que la persona és més vulgar, més dèbil i no és just guanyar-se aquesta reputació.

En el cas del vaixell em vaig trobar amb el 98% de la gent borratxa, i de molts que coneixia d'abans em decepcionaven. Se que em poso molt conservador en aquest aspecte, però trobo lleig utilitzar el petó i el tacte sobre un altre persona com a arma de diversió en estat etílic. Suposo que la gent que ho fa, ho fa perquè s'ho passa bé, però crec que un petó (o varis) es mereixen molt més que diversió (ara diria que es mereixen passió i amor, però potser queda massa romàntic). La sensació que em donava és que la gran majoria de la gent buscava aquest tipus d'activitat per sentir-se el "triomfador/a" de la nit. Discrepo.

No se que em fa pensar d'aquesta manera, no se si ha sigut l'educació rebuda, però la veritat no recordo cap conversa sobre relacions amoroses i/o sexuals a l'escola o a casa. Què serà? ...un altre incògnita sobre els principis innats d'un servidor...

- Aquí el positiu:

(necessito fer un "break" perquè ara ho veig tot negatiu...)

Ara sí. És important divertir-se. És important riure, i si es pot plorar de riure més que millor. I si alcohol ajuda, perquè no beure? El que més em va agradar de les nits, sense dubte va ser la música en directe que feien en una de les sales del vaixell, espectacular! Feia temps que no ballava rock amb tanta energia. Haig de dir que m'estic aficionant a la música en directe, i si és rock millor! Altres moments que recordo i encara se m'escapa el riure, són algunes tonteries que fèiem amb el Jordi i l'Albert, mare meva... aquí no les comentaré perquè potser no volen, però boníssim!!! A vegades em sento com un nen de 8 anys que no fa cas al professor, però el riure em pot...

Un altre moment interessant va ser conèixer un escocès amb un parell de pilotes vestint el kilt (faldilla escocesa) a la tenda de TaxFree. Quin paio mes interessant! Tenia ganes de cantar-li el speech de William Wallace de Braveheart, però no el volia espantar...

I com no, la vida social que es feia als pasillos del creuer i de cabina en cabina, de nacionalitat a nacionalitat, xerrant tonteries amb l'objectiu de creuar uns riures va ser un dels principals moments de la llarga nit...

És curiós la gent a la que arribes a conèixer amb una sola nit. Expressions com "els amics són per sempre", "la meva casa és la teva", "a tu et conec", "tu no seràs amic de...", "què és això que beus?" (en anglès o castellà la majoria de vegades) van estar presents en tot moment.

--- fi dels dos punts de vista ---

Al cap i a la fi, lo important crec que és coneixes a un mateix i saber que és el que et diverteix, independentment del que diverteixi als altres.

Senyores i senyors! amb lo que em costa a mi xerrar aquestes coses i lo fàcil que em són escriure-les! al final serà més fàcil coneixem llegint el bloc que xerrant amb mi. Ara bé! amb aquest mitjà us perdeu el llenguatge dels gestos i les expressions, per tant, no és complert!

Per acabar, dir que aquesta experiència ha estat genial (independentment de les reflexions que em faig), m'ho vaig passar en gran i crec que tothom també! Visca la diversió responsable!

Un cop més, l'Octavi més sincer i reflexiu.

PD1: Estocolm i Tallin no els he comentat perquè ja hi he estat, i la veritat poca cosa vam visitar més que alguna cafeteria...

PD2: També penjo algunes imatges, la posició no té a veure amb el text, així que no malpenseu!

Crònica 2

2008-10-30T20:36:00.007+01:00

Ja toca fer una mica de crònica perquè més d'un ja ho demana.

Aquí a Helsinki estic molt bé, molt a gust amb la ciutat, la gent i la universitat. No tant amb el temps. Els primers dies igual han sigut de conèixer molta gent i instaurar-se una mica. Moltes activitats per conèixer la ciutat i visites a parcs propers.

Ja he tingut els primers invitats durant aquest temps. Força gent de Rovaniemi, i el Xavi i l'Uri! vinguts directament de Barcelona (en algun post ja els he nombrat crec). En aquest temps he fet de tot: esport, festa i estudi. Estic satisfet perquè el temps ha estat força ocupat amb mi.

Com activitats més interessants han estat la visita dels dos "manyanetus" anteriorment nombrats, la visita de St. Petersburg, i els primers exàmens finals.

Amb el Xavi i l'Oriol vam fer de tot, vàrem visitar Tallin, el parc natural de Nuuksio, Helsinki ciutat, i Estocolm. No està malament per sis dies que van estar per aquí. També vam fer força festa en una de les Erasmus party i sobretot al vaixell Viking Line (vegis el post sobre el barco...). Va ser molt agradable estar amb ells tots aquells dies, molt bona companyia i molts riures!!!

La visita de St. Petersburg, també va estar molt bé. L'únic que ens va fallar va ser el temps (també ho comento al post sobre la ciutat). Avui, a "El País" hi havia un article força impressionant sobre com va patir la ciuat de Leningrad (St. Petersburg avui) durant la invasió nazi de la segona guerra mundial. Aquí us deixo el link per si hi ha algun interessat. Us aviso que a mi m'ha deixat la pell de gallina.

I dilluns passat vaig tenir els primers exàmens finals. Aquí els semestres els divideixen en dos, septembre i octubre, i novembre i desembre. Llavors pots tenir assignatures que durin tot el semestre o només la meitat d'aquest. Jo tenia dos assignatures que m'acabaven ara, i eren "Requirements Engineering" i "Enterprise Systems Architecture". La veritat m'han agradat molt, sobretot la documentació que ens donaven a llegir. S'ha de dir que vaig estudiar força i els exàmens em van anar bé. No se com la convocatòria la tenia a la mateixa hora i lloc, i vaig haver de fer els dos exàmens amb el temps d'un. Tot i això, les sensacions són bones.

Des del maleït canvi d'horari aquí el temps ha canviat moltíssim. A les cinc de la tarda ja és fosc completament, i cada cop va a més. Amb això, l'Edo i jo volem decorar la casa alegrament perquè la foscor no afecti a la nostra energia! De moment ja hem penjat paperots de revistes amb molts colors. El següent pas serà comprar llum perquè es vegin!

En quant al còrrer ja no porto la motivada d'abans, però encara no m'hi resisteixo. Amb el Josef vam trobar una petita muntanyeta i ara és el nostre objectiu. De moment tardo 21 minuts 19 segons (amb ell encara no ho he cronometrat) per arribar al cim. Des del primer intent només he rebaixat un minut, així que toca córrer més!

Bé companys i companyes, estimats i estimades, aquest vegada no hi ha la passió d'altres escrits, no se si és millor o pitjor, però per mi no és tant motivant!

Una abraçada des de la foscor més fosca de la capital finlandesa!

PD: De fotos us penjo una amb l'Alberto (vell amic comú dels tres i que també estudia a Helsinki, podeu trobar el seu bloc linkat per aquí), i una enfront del Palau Peterhof a les afores de St. Petersburg.

Nit de pensaments 2...

2008-10-26T01:08:00.004+02:00

Aquesta vegada és molt diferent. Res d'un entorn calmat on només hi ha la meva persona i la nit. Hi haurà com 12 individus prenen cerveces i jugant a cartes al pis. Podria estar amb ells, però no estic en l'estat de fer-ho.

Acabo d'arribar de sopar i fer una birreta amb gent molt interessant. El sopar original, ha estat al McDonalds, cadena immensa que no saps com està a tot arreu. El menú, també original ha sigut un Big King amb patatetes i coca-cola.

Lo interessant ve després, la cerveseta. De vuit que erem sopant només hem quedat tres, suficients per parlar sobre el comportament de les persones, tant amb elles mateixes com amb els altres. Sembla que el tema està de moda. Sobre la taula (o més ben dit barra) érem la Estel·la, l'Albert i un servidor. Ha sigut una cervesa/conversa molt interesant nois! des d'aquí una abraçada una hora després de creurar-nos paraules i opinions.

Com que no puc dormir i no tinc ganes de cartes i més cervesa fotu canya al bloc amb Coldplay de música de fons. Més concretament ara sona "Yellow". Porto els cascos posats, perquè el xivarri de fons em desconcentra.

Ara no ser que més dir, però no tinc més remei que seguir (rima).

L'altre opció seria intentar estudiar, doncs dilluns (demà) tinc els dos primers examens finals del semestre. Però no ho faré, tampoc estic amb l'estat de fer-ho. Però hi ha un factor al meu favor! el canvi d'horari! avui dormirem una hora més.

Tornant a la cervesa feta amb els companys catalans, ha sigut molt profund i interessant. Hem parlat sobre lo important de l'educació, l'autoestima, sistemes d'aprenentatge, l'esforç, els professors... Sembla ser que no sóc l'únic al que li agrada parlar de tòpics d'aquests amb una Karhu III a la mà.

Tots coincidim amb lo important que és l'educació. En lo imporant i ideal que seria que el professor s'entregués al 100% per no només ensenyar la teoria, i ensenyar o mostrar lo important que és la convivència. Tots, siguem joves o grans som persones, i la persona com a tal és complexa. En la societat en la que vivim sembla que la gent no tingui problemes, que tots siguem feliços. La televisió ens ajuda a percebre aquesta imatge de les persones. Però això no és així. És important saber que la persona no és sempre feliç, que sempre tindrà els seus moments tristos. I sembla que reconeixeu sigui catastròfic, que ens faci petits.

A l'escola s'hauria d'ensenyar a col·laborar, a saber que la unió fa la força, que sense els demés la felicitat no té sentit, que els altres són la nostra raó de viure, que hem de cuidar i respectar als que ens envolten, perquè al cap i a la fi són els nostres companys en aquesta excursió que és la vida. Clar que ha de ser difícil ensenyar aquestes bases, però sense això la resta (personalment) no té sentit i no val res.

Que complicada que és la persona... que difícil és entrendre segons quines coses...

Des d'aquí una forta abraçada a l'Estel·la i l'Albert!

L'Octavi més sincer i cansat, salutacions cordials.

PD: Com que sempre m'agrada posar alguna imatge, us en poso una d'Inari, més al nord encara de Rovaniemi. L'autor no sé qui és.

Destiny

2008-10-25T10:27:00.003+02:00

Per fi ja tinc algo com Déu mana a la paret. Aquí teniu el meu póster de 7.30 €. Vist que les hores de llum comencen a reduir-se a una velocitat relativament ràpida, he decidit donar un toc tropical a l'habitació.

Salut i llum!

Nit de pensaments...

2008-10-23T02:10:00.000+02:00

Escolto La verité de Vive la fete i estic pensatiu. I vull plasmar en escrit el que em passa pel cap, no se com anirà.

És tard i avui ha sigut un dia de feina, moltes "Lectures" i una mica d'estudi per acabar jugant amb el basc Mikel, la seva novia finesa i el meu germà postís Jordi. Després de veure un altre capítol de Lost m'he posat pensatiu. No se perquè la serie aquesta de Lost enganxa. Crec que ho aconsegueix la intriga generada per la psicòlogia de cada personatge.

M'agrada observar a la gent i adivinar com són a partir dels seus moviments, expressions, mirada i conversa. Ara per ara la intuició és la única arma que tinc, i m'agradaria saber-ne més. És per això que després del capítol d'avui m'he posat a buscar per Amazon el llibre "Emotional Intelligence" o el que és el mateix "Inteligencia Emocional". És un llibre que corre per casa de Barcelona i sempre he tingut curiositat per llegir. Un dia d'aquests intentaré anar al centre i mirar de comprar-lo. Per internet de segona mà més transport sortia una mica caret. Així voldria apendre una miqueta més sobre els sentiments i emocions de les persones., saber que signifiquen, detectar-los i controlar-los.

És increible com són les relacions entre les persones, i lo díficil que és conèixer l'ésser humà. Pel que porto de vida veig que amb unes persones ens fem més que amb altres, per què? Sembla que hi ha algun tipo de connexió que ens fa sentir més a gust i còmodes amb altres éssers i més incomodes o freds amb altres. És clar que amb tothom podem parlar, però no amb tots confiar i explicar més coses que no pas com ens ha anat el dia.

Sembla ser que tenim la necessitat de xerrar les coses que portem més a dins, potser per buscar complicitat o per descarregar-nos, no ho se, però és difícil trobar persones amb les que fer-ho. Aquí ho noto molt. Tracto amb moltes persones, i molt diferents les unes de les altres, i no acabo de veure que tenen en comú aquelles persones amb les que més confiança tinc. Haurem d'estudiar més...

Puc estar xerrant amb una persona i als vint minuts explicar-li les meves històries més personals, o passar tota una setmana amb un altre individu i no dir-li ni el meu color preferit. Mira que és extrany, amb lo fàcil que seria portar-nos igual amb tothom. Però potser així perdríem la màgia i encant que hi ha entre les persones, tot un misteri...

A vegades penso si de debò serveix d'algo això del bloc. Segurament ningú ho llegeix a no ser que sigui per compromís o curiositat puntual. No se perquè, però a mi em relaxa, així que ja m'està bé com a exercici personal

Els meus companys ja dormen, aquests dies també estan estudiant de valent. Miro per la finestra i tot està fosc, tot Helsinki descansa la nit del dijous. I jo per aquí explicant les meves paranoies.

Companys i companyes els ulls se'm tanquen. És hora d'anar a dormir.

Bona nit.

L'Octavi més pensatiu

PD: us poso una foto d'uns salmons que vam fer al foc a Inari. Boníssims!

Санкт-Петербург (o el que és el mateix, St. Petersburg)

2008-10-19T23:15:00.008+02:00

Ahir a la nit vaig arribar d'un viatge molt interessant. Vaig anar a St. Petersburg (Rússia) amb un viatge organitzat per estudiants. Érem uns 40, i tot va anar molt bé, encara que el temps no ens va acompanyar gaire.

En el viatge vam coincidir nou persones que havíem estat a Rovaniemi el mes d'agost, dos catalans, una francesa, un alemà, una eslovaca, dos xeques, una espanyola i un anglès.

Haig de dir que la ciutat m'ha sorprès molt positivament. No se ben bé perquè m'esperava una ciutat caòtica, perillosa i bruta (sí, era pessimista), i la realitat ha sigut ben diferent. S'ha de dir que també tenia raons per pensar-ho. Un dels avisos que ens va donar l'agència era el següent:

"Late at night it is recommendable to stick in groups, especially when you are taking taxies home. Unfortunately, these days this concerns especially Asian and African students"

I com a qualsevol altre viatge, un busca una mica d'informació sobre el lloc on vas, i a la Wikepedia buscant informació sobre Sant Petersburg, hi havia tot un apartat dedicat al crim, i entre altres deia això:

"Saint Petersburg experiences significant levels of street crime and bribery. In addition, in recent years there has been a notable increase in racially motivated violence, especially towards tourist and foreign students. One of the well known white supremacist groups Belaya Energia (White Energy, originally comes from White Power), has reportedly been one of the main gangs involved in murdering foreign university students"

En llegir això el dia abans de marxar, el primer que vaig pensar va ser: "Qui collons m'ha manat a mi fer aquest viatge..."

Fora anècdotes no hem notat cap tipus de perill, només algun que més borratxo pesat com a tot arreu.

La ciutat en si és molt espectacular, molts palaus, catedrals i monuments (segons la guia per mostrar el poder i la riquesa del país), avingudes molt àmplies, museus, canals, cotxes antics, i vodka entre altres. Una ciutat ideal pels amants de l'art i visites a museus especialment.

Com que no pretenc escriure com una guia turística, només comentaré aquelles coses que m'han semblat curioses i interessants.

Primer de tot em va sobtar perquè i com Sant Petersburg havia canviat tant de nom. Des de que es va fundar (el 1703) fins el 1905 va rebre el nom de Sant Petersburg, però amb l'inici de la primera guerra mundial, com que el nom tenia un aire alemà, van decidir canviar-lo per Petrograd. I el 1917 amb la Revolució d'Octubre i l'arribada al poder de Lenin, la ciutat va ser anomenada Leningrad. No va ser fins el 1991 quan a partir d'un referèndum es va renomanar Sant Petersburg. Fins aquí la primera curiositat.

Després ve el metro. Em va agradar molt. Tal i com ens va explicar la Svetlana (la guia) quan Lenin va arribar al poder, va dir algo semblant a això: "Els Tzars s'han fet palaus per ells, doncs jo faré un metro que serà un palau". Ben bé no és un palau, però és força maco. En totes les estacions que vam estar, la majoria eren fetes de marbre, amb entrades molt grans i amplies. Val la pena agafar el metro en aquesta ciutat.

La vida nocturna també em va sobtar molt. Una de les nits vam sortir pel centre per la zona de pubs i discoteques. No se com, això de la globalització és al·lucinant, semblava que estiguéssim a les rambles de Barcelona. Molta gent, més o menys la mateixa música, i com a tot arreu alcohol, però més cerveses que "cubates". Al local on vam anar: "MOD" hi havia un ambient molt jove entre punk i rock. El primer que em va sobtar va ser veure una bandera americana penjada en el local, i després veure com tothom ballava frenèticament qualsevol cançó americana. No crec pas que vint anys enrere la cosa fos així... Ens ho vam passar d'allò més bé, vam estar entre un bon grapat d'autèntics russos d'una a cinc de la matinada per tornar amb metro cap a l'hotel. L'única nota negativa va ser que a un dels comanys li robessin la càmara de fotos sense adonar-se.

I per últim em va cridar l'atenció el gran poder constructiu que tenien en el seu moment. El centre de la ciutat està replet de palaus i museus-palaus i monuments. El museu més important, l'Ermitage, no te l'acabes pas en una setmana, i si t'agrada l'art de ben segur que acabes enamorat. És també interessant, com la majoria d'edificis del centre tenen la mateixa altura (unes quatre plantes).

Un dels altres moments més interessants que recordo va ser parlant amb un predicador cristià de Kazakhstan mentres la majoria de nosaltres estàvem de festa en una sala de l'hotel. El cas és que ens havien cridat l'atenció en una habitació de l'hotel per fer xivarri, i ens van invitar a anar a una saleta que tenen amb alguns sofàs. Després de jugar a alguns jocs, la majoria de nosaltres anavem amb una mica massa d'alcohol a la sang, però sempre controlant la situació. En una d'aquestes que apareix aquest home ben simpàtic i se'ns presenta i ens pregunta qui som i què fem per Sant Petersburg. Era el moment perfecte per tenir una conversació ben profunda amb un ésser tant interessant. I ho va ser, encara que un pèl curta pel meu gust (potser massa llarga pel seu).

Em va explicar que era missioner i es dedicava a obrir noves esglèsies a l'est d'Europa. En aquells moments estava donant unes conferències sobre Jesús a la ciutat. Després se'n anava cap a Turquia, on em va dir que les tres anteriors persones que havien anat els hi havien tallat el cap. Sembla ser que no és tan fàcil obrir una nova esglèsica catòlica a l'est com obrir una mesquita a l'oest. Espero que ell tingui més sort. No se si exagerava, però me'n fiaré. Jo li vaig explicar que vaig anar a una escola cristiana i que vaig ser educat segons aquesta religió. Li vaig dir que recolzava 100% la filosofia de Jesús i prou, ell es va alegrar. Gran moment inesperat en aquest viatge.

Bé familia, és tard i vol ploure. Quan tingui fotos nostres les penjo.

Salut!

Into the Wild

2008-10-13T01:38:00.000+02:00

Bones people!

us escric amb la cançó "Green eyes" de Coldplay de fons i després d'haver-me xupat casi tota la primera temporada de "Lost" en tres dies. Per tant, porto una motivada a sobre de Déu.

És tard però tinc ganes d'escriure. Així que comento una pel·licula que fa poc que vaig veure: "Into the Wild" en castellà crec que l'han traduït per "Hacia rutas salvajes". La pel·licula està basada en el mateix llibre de Jon Krakauer i tracta d'un jove de família rica (Christopher McCandless) que s'acaba de graduar a la universitat i decideix fer un viatge fins Alaska per descobrir-se a si mateix, per viure salvatgement i trobar-se amb l'home primitiu que és. Es tracta d'un fet real.

La pel·lícula no està malament, personalment lo millor és la banda sonora i com no podia ser menys la fotografia. A mi no m'ha matat. Però lo interessant de la pel·lícula és la lliçó que s'emporta el noi. No desvelaré detalls importants, així que si algun lector (si hi ha) la vol veure, que no pateixi.

Sembla ser que estar envoltat de bens materials i persones superficials fan que el jove li surtin inquietuds sobre qui és ell realment. Decideix deixar-ho tot, estar sol i arriscar la vida amb un sol objectiu: viure en el mateix món salvatge en que Adam i Eva van viure. Perquè? doncs perquè estava fart de tant comportament superficial, de tant materialisme, de tantes falses relacions...

Crec que hi ha una cosa molt important que les persones d'avui dia no senten i és molt important sentir. Simplement sentir-se viu. I com? doncs crec que és a partir dels altres. Com més experiències guanya una persona, crec que més gran es fa. Per bones o dolentes que siguin, l'ésser que les viu sempre guanya.

Personalment, xerrar amb un altre individu membre d'una cultura diferent de la meva sobre tòpics interessants, m'ajuden a coneixem. A partir dels altres sé qui sóc, sé com penso i sé el que vull. I aquí enllaço una lliçó que he après aquesta setmana a la universitat: "Idiographic approach" que és l'estudi sobre la persona que creu que la personalitat és única en tothom. Entre altres característiques cito textualment del llibre la més interessant:

"We behave in accordance with the image that we each have of ouselves - our self, or self-cocept. We derive this concept or image from the ways in which other people treat us. We learn about ourselves through our interactions with others. We take the attitudes and behaviours of others towards us and use them to adjust our self-concept and behaviour"

Doncs això, interessant és que segons aquesta teoria aprenem sobre nosaltres mateixos a partir de les interaccions amb els altres. Doncs ja sabeu! si us voleu conèixer; a interactuar!!!

Tornant a la pel·lícula em quedo amb una frase que queda:

"Happiness isn't real unless it is shared"

Després d'haver estudiat la teoria abans presentada, aquesta frase agafa més sentit. Sembla ser que sense els altres no valem res; no som feliços.

Bé companys i companyes és la una, no estic cansat però és tard. Me'n vaig a dormir.

Descanseu i somieu!

Stanford Prison Experiment

2008-10-06T22:45:00.008+02:00

Una de les coses que buscava al venir a Finlàndia eren assignatures noves, assignatures que a la meva facultat (FIB) no donguessin i que és clar, em fossin de servei a la meva vida.

Doncs una de les assignatures és Basics of Psychology Work and Leadership. Al meu veure interessantíssim. Res té a veure amb la informàtica, però molt amb el treball i el món real. En aquesta assignatura bàsicament donem temes sobre el comportament humà. Com l'influencia l'entorn, com canvia l'individu segons els rols que pren, la importància de les normes, les conseqüències de l'estress, la personalitat, les emocions...

Les primeres tres setmanes han sigut les millors perquè venia un especialista sobre un tema i ens feia una bona classe magistral. Els temes van ser l'aprenentatge, els valors del actual món globalitzat i el lideratge en un món multicultural.

Ara mateix ja estem donant transparències. També és interessant però el professor no s'esmera molt...

El treball que ens ha tocat fer és el d'analitzar un experiment fet l'any 1971 a la universitat de Stanford als Estats Units i respondre una sèrie de preguntes conceptualitzant els nostres arguments amb el llibre de teoria. El nom de l'experiment és Stanford Prison Experiment i tracta de lo següent:

L'objteciu de l'experiment era estudiar durant 14 dies el comportament dels individus en una presó, tant pel que fa als vigilants com els presoners. Per a fer-ho van seleccionar 24 voluntaris universitaris, tots homes. En aquest moment els hi van explicar que no hi hauria violència física però que no tindrien drets civils.

Es van fer dos grups, vuit guàrdies i dotze presoners. Van utilitzar i adequar el soterrani de la facultat de psicologia perquè semblés una presó real (cap finestra, barrots, ...). També hi havia càmeres per controlar en tot moment el comportament de tots els individus. Les úniques instruccions que es van donar, van ser als guàrdies i que només havien de mantenir la llei i l'ordre i ser respectats. Els presoners no van rebre cap tipus d'instrucció.

Doncs bé, l'experiment va acabar en sis dies doncs els guàrdies actuaven de manera molt sàdica cap als presoners, i vàrios d'ells van acabar amb trastorns psicològics aguts. Aquí no comentaré com va anar tota la història, però ho podeu trobar aquí:

http://www.prisonexp.org/

El més impactant ha sigut estudiar lo dèbil que és la persona humana en un entorn totalment diferent. Com ha partir d'uns rols i unes normes, persones suposadament normals i equilibrades, es deixen absorbir fins al punt d'oblidar-se qui eren. I en el cas de l'experiment, ja no sabien que eren voluntaris, realment es creien que estaven a la presó per algo que havien fet.

Les estratègies utilitzades pels guardes per controlar la presó: humiliacions, càstigs com treure el matalàs o prohibir orinar, no deixar dormir... són suficients perquè en una setmana la persona quedi anul·lada.

Si heu llegit l'experiment, posa la pell de gallina quan un parell de voluntaris que van ser presoners comentaven el seu estat després de dos mesos. Un d'ells afirmava que havia perdut totalment el nord, que per ell no era un experiment, només un presoner humiliat i torturat psicològicament. L'altre només desitjava una cosa, matar a aquells que l'havien fet sofrir tant per alleugerar el dolor que encara sentia.

És curiós que de 70 voluntaris que van haver, els psicòlegs van agafar els 24 més equilibrats i de classe mitjana.

Lògicament l'experiment va ser molt criticat, però ningú s'esperava els resultats que van haver. Difondre'l almenys ajudaria a entendre, encara que sigui una miqueta, la situació de les persones empresonades.

Per acabar haig de dir que m'he sensibilitzat molt amb el tema, i quan veig imatges de Guantànamo la pell se'm torna a posar de gallina. Perquè és tant cruel l'ésser humà? Quina necessitat té? Val la pena? Realment es mereix un individu patir això?

Clar està que totes les presons no seran iguals, i per mi el problema és aquest, què deu passar en una presó on la gent sí ha tingut problemes?

Bé, estimats lectors (si hi ha algun...) aquí us deixo el meu treball per si li voleu fer una ullada.

http://docs.google.com/Doc?id=dhbwhgq4_195c4gjvxhm

Fins la pròxima i molt amor,

the Viking Line effect... and Stockholm

2008-10-03T14:00:00.009+02:00

Aquesta entrada va dedicada al Xavi i l'Oriol, amics de tota la vida i que han compartit amb mi una setmana a Finlàndia.

Doncs bé, aquests dos personatges van venir a visitar-me i veure així aquest país nòrdic. Hem fet moltes activitats junts, des de visites turístiques per Hèlsinki, fins a visitar Tallin fent 6 hores de ferry, passant per una excursió al parc natural de Nuuksio.

Ha sigut una setmana molt intensa on hi hagut bones converses i fins i tot poesia!

Però el que m'agradaria comentar més que res en aquest missatge és l'efecte Viking Line...

Primer una petita introducció:

Viking Line és una companyia de ferris que realitza varios viatges pel bàltic (entre helsinki i tallin, estocolm...). No se per on ben bé córrer el rumor que el barco que va de Helsinki a Estocolm i viceversa amb aquesta companyia també s'anomena "Fucking Line" o "Love Boat". Bàsicament perquè en el vaixell hi ha un ambient obert que possibilita a la gent interessada mantenir relacions sexuals amb certa facilitat. No és que els meus amics i jo busquéssim aquest tipus d'experiència, sinó que era el vaixell més barato.

Haig de dir que aquest rumor no és del tot cert. És fals que es facin bacanals/orgies al vaixell doncs hi ha tot tipus de gent, des de famílies fins a gent gran. Ara bé, com a tot arreu i en la vida en general, que ho facin tres o quatre no vol dir que ho faci tothom.

Els meus amics i jo vam trobar un altre significat per "Fucking Line", i ara és quan introdueixo l'efecte Viking Line. Aquest efecte es produeix quan entrada la nit, la majoria de la gent del barco va beguda (sigui dit que els nòrdics són uns grans consumidors d'alcohol) i no se sap si aquests es tambalegen perquè van borratxos o pel mateix moviment del barco. Sembla mentida, però el vaixell aquell es movia molt. A la discoteca volguessis o no et movies...

I per nosaltres això del "Fucking Line" va ser més una traducció de l'estil "Jodido Barco" pels marejos produits pel vaixell.

Des d'aquí una forta abraçada al gran Xavi i al gran Oriol!!!

Corrents per Finàndia

2008-09-28T11:52:00.010+02:00

Doncs bé, córrer ja és una rutina. Viure en un país diferent a Catalunya m'ha fet veure que el que fins ara era un esport avorrit, s'hagi convertit en un dels petits plaers diaris.

Tot comença a Rovaniemi, al cercle polar àrtic i trobar-se que al cap d'una setmana el cos em demanava canya. Una sensació rara que no m'acostuma a passar a Barcelona. Doncs que millor que cansar-se per refer-se, i més encara, corrents entre boscos de la Lapònia.

Al costat d'on vivia a Rovaniemi hi havia una estació d'esquí (més per esquí de fons que esquí alpí), i era el lloc ideal per començar a córrer. Acostumava a anar dia sí dia no, durant uns 50 minuts a un ritme altet. Un cop agafava el to, es tractava més d'un exercici de meditació i per pensar en les meves coses que exercici en si. Vàries vegades anava amb alguns companys del curs de finès, com el Wojtec i l'Adam, dos pòlacs de puta mare.

Un dia, per la meva sorpresa em trobo un parell de rens al mig del camí, va ser un bon moment per agafar una mica d'aire i aprofitar un moment insòlit per un barceloní. La veritat és que aquí a Finlàndia aquests animals estan a tot arreu. Ja procuraré fer una entrada per ells.

Després d'estar un mes a Rovaniemi, toca Helsinki on hi sóc ara. Els primers dies com és normal estava força desubicat i una mica trist per deixar tota la gent coneguda del nord. I en aquest cas, què millor que córrer! Al principi pensava que no hi hauria cap camí que no fos d'asfalt i atractiu, però al tercer dia de ruta, ja vaig trobar forces camins al costat d'un canal a 10 minuts de casa.

Ara en canvi d'anar amb polacs vaig amb el meu company de pis, el Josef, un austríac també de puta mare al que li encanten les maratons. Al principi costava agafar el seu ritme, però ara ja semblem professionals!

Em quedo amb el dia que vam fer un petit cim vora Espoo amb una posta de sol ben maca. Va ser la recompensa a un dia carregat de feina!

Doncs bé, tal com començo acabo. Córrer ja és una rutina.

Moi!

2008-09-23T16:07:00.005+02:00

Bones,

avui començo el bloc de debò. Ja l'havia creat per veure com funcionava però fins avui no m'he planejat seriosament posar-li lletra. La motivació principal per fer aquest bloc es bàsicament deixar la marca de les coses que em van passant. Ara mateix estic a Hèlsinki d'Erasmus, però tinc ganes d'escriure sobre les experiències que he tingut a diferents llocs del món. Procuraré ser lo més rigorós i regular possible. Disculpeu-me per les faltes que pugui cometre, millorar la meva redacció també és un objectiu d'aquest bloc. Si hi ha algun interessat en llegir sobre les meves històries benvingut sigui!

Encara que apareixin entrades de mesos anteriors, no ha sigut fins a data d'avui que he començat a escriure.

Salut!