Sant Pere Màrtir i Tibidabo

02 febrer, 2010

Feia temps que no tornava a la carretere de les aigües. Una vegada més ha sigut amb el Víctor, acompanyats pel seu pare hem fet un bon diumenge.


Comencem a la Carreterea de les aigües a l'altura de la Font del Lleó, pugem Sant Pere Màrtir i tornem a la crta enllaçant amb el pont que travessa la carretera de Vallvidrera. Pròxima parada: cim del Tibidabo. La tornada per Vallvidrera i directes a l'inici. 1:40 non stop.

Lo millor la visita a l'esglèsia i la basílica superior del Tibidabo, al cim més alt de Barcelona.

Una alegria immensa haver tornat a Collserola i amb molt bones sensacions per la mitja marató del dia 14.

Deixo bona música i la ruta feta.


(12 de febrer a Razzmatazz)




Bona nit!

Escena similar/plagiada? L'ours vs The Lion King...

24 gener, 2010

Fa uns dies vaig veure "L'ours" gran pel·licula de que de petit vaig veure a mitges perquè havia d'anar a dormir. L'he tingut sempre a la ment, i finalment l'he pogut veure sencera.

M'encanta, barrejar natura i cinema, expressions corporals i tot tipus d'emocions. La recomano.

Una escena que em va cridar molt l'atenció és la que us poso a continuació, i que a "The Lion King" també apareix. Suposo que és un recurs molt utilitzat al cinema, però vist que "L'ours" és del 1988 i "The Lion King" del 1994, el dubte a plagi està servit!

(l'escena és al final del vídeo).



(minut 3)



En tot cas, pel·lícules obligatòries!

Salutacions,

Reservoir dogs: Colors

22 gener, 2010

Molt bona la primera peli del Tarantino! molta sang, molts tacos, però tensió i diàlegs molt interessants. Penjo una escena que em va agradar especialment, l'escena dels colors, i cito alguns punts curiosos de la Wikipedia:

  • La palabra "fuck"(joder) fue mencionada 252 veces a lo largo de la película.
  • El filme estuvo prohibido en Corea del Sur.
  • Steve Buscemi se quejó realmente ante Quentin Tarantino de ser el señor Rosa, tal y como sucede en la película
  • Al parecer el título de la película no tiene ningún sentido, pues la palabra "reservoir" (del francés, que significa depósito), no tiene signficado en inglés, sin embargo, Quentin le puso ese título porque en aquella época pensaba, que era así como decían los franceses "au revoir"(adiós), lo que vendría a ser "au revoir dogs" (adiós "cacho" perros)
No puc "embedir" l'escena, així que us deixo el link, no té desperdici:

http://www.youtube.com/watch?v=JlQhDN1Onho

Salut!

Presentació PFC (II)

19 gener, 2010

Ja està, ja s'ha acabat, sóc el mateix però amb una titulació superada.

Amb problemes tècnics d'última hora no he pogut fer la presentació com volia. Tot això, sembla que he superat la prova.

Us deixo la presentació (els vídeos no se perquè es queden parats al final, a la presentació feta a la facultat, no els he pogut ensenyar) per si us interesa:




Finalment he tret un 9/10.

Salutacions,

The XX

Estic enganxat a la seva música, és una droga, so que es transforma en energia... no cal dir res, només escoltar-ho en pau:



bona nit.

5 regles bàsiques per fer una bona presentació

18 gener, 2010

Dintre de 12 horetes presento el PFC (projecte final de carrera). Ja tocava... i ja veurem com va. He intentat fer una presentació "viva", res de molta lletra i una mica d'animació i algun video dels estimats voluntaris que van fer els tests d'usabilitat.

Després de navegar una miqueta per Internet, poso un vídeo tutorial de com fer una presentació, 5 regles bàsiques.



Demà si tot va bé, penjo la presentació!

Presentació PFC

14 gener, 2010

Fent les transparències/slides pel PFC (Projecte Final de Carrera) que el proper dimarts haig de defensar, he surfejat per la xarxa a la cerca d'algo interessant.

Com a norma general s'acostuma a dir de no fer més d'una transparència per minut, per no fer-la pesada i forçada. Ara bé, tot seguit us presento una presentació de desenes (segurament cents) de transaparències. Són 15 minuts, cosa que segons la norma haurien de ser 15 transperències...



La veritat m'ha agradat. Imatges, paraules clau, humor, vocabulari interessant... sembla que sí és possible fer una presentació a lo bèstia!

PD: Crec que per la defensa utilitzaré un model més tradicional.

Withnail & I

11 gener, 2010

Ja tocava escriure algo. A partir d'avui m'esforçaré per donar vida al bloc, que prou avorrit està ja.


Doncs ho faig recomanant aquesta gran pel·lícula: Withnail and I, per algun lloc he llegit que és una molt bona pel·lícula d'humor anglès. La trama és sencilleta, però els diàlegs boníssims, per rebentar a riure. Tot i que l'anglès en alguns moments es fa incomprensible (depèn del nivell de casascú és clar), de ben segur que a més d'un li agrada. Bàsicament són dos joves (o no tant joves) que deissideixen anar al camp uns dies per desconnectar de la penosa vida que tenen a Camden Town. I al camp passa de tot...

Us deixo amb la que crec és la millor escena, si la voleu veure, potser millor que eviteu prèmer el "play".



Pròximament més entrades!

A reveure estimat bloc.

3:16:03 | V Marató del Mediterrani | Marathon man

18 octubre, 2009

Vergonya m'hauria de fer escriure, després de tant sense fer-ho. Pobre bloc...

Doncs bé, avui és un gran dia i s'ha d'escriure. És l'aniversari del meu germà Pol i he fet la meva primera marató, en un temps inesperat.

Comento la marató, l'aniversari crec que no cal.

Dura, emocionant i satisfactòria. Després de llegir per internet i fòrums lo dura que és la marató, física i psíquicament parlant, he anat una mica nerviós, preocupat per com em trobaria al final de la cursa.

Però tot ha anat sobre rodes, m'he trobat molt positiu i motivat durant tota la cursa (evitant el conegut "muro" dels kilòmetres 30). Físicament ha estat dur, com era d'esperar, però no ha sigut fins el kilòmetre 25 que he començat a patir. Fins llavors tot ha sigut bastant ràpid.


La primera mitja marató l'he fet amb un nano anomenat Sergi, doncs ens hem trobat que portàvem el mateix ritme i em decidit fer-nos companyia els primers 21 kilòmetres (ell feia mitjà marató i jo tota...). Ha sigut força emocionat el fet de donar-nos ànims de tant en tant.

Després, als últims quilòmetres, espontanis i família, m'han injectat la força necessària per donar-li sentit a les passes. Finalment un temps de 3:16:03 amb un ritme de 4:39/km.

Aquí el vídeo de l'arribada:
http://media.strands.com/2009/13507564/197.flv

Ara, destrossat. Una butllofa al peu, els engonals irritats i el cansament de les cames han fet de la marató, tota una experiència.

Bé estimats lectors, encara que sigui dur, recomano aquesta cursa.

Salut i entrenament!

1:35:49 | 21 km i 97 m | Mitja Marató de Sabadell

06 setembre, 2009

el primer gran objectiu, la primera gran prova, la primera inscripció "seria"... amb un bon temps, he finalitzat la 4a Mitja Marató de Sabadell, un total de 21 kilòmetres i 97 metres en un temps real de 1:35:49, 4:33 minuts per km, 274a posició. Aquí la llista:


He anat amb el Victor, que ha acabat un minut pel darrere. Els dos satisfets, contents amb el resultat. El nostre objectiu era baixar dels 1:40, i ho hem superat amb nota.

La cursa ha sigut força dura, dos voltes per Sabadell amb forces pujadetes i baixadetes "malparides", només aigua (res de beguda isotònica ni barretes...), i un inici complicat amb avançaments forçats.

A partir del km 15. ha sigut que el Víctor i jo ens hem començat a separar, concentrant totes les energies en les cames.

Doncs bé, em dóna la sensació que aquesta serà la primera de moltes curses...

Ara a recuperar-se!!!

PD: Quan es publiqui el vídeo de les arribades, el penjo!

4 setembre - Coldplay - Estadí Olímpic Lluís Companys

02 setembre, 2009

Ja era hora... que escrigués i pogués anar a un concert d'aquest increible/fabulós/excitant/emocionant/contagiós/... grup.

Amb el meu estimat germà Pol, demà ho donarem tot a l'estadi. Barcelona tremolarà!!




Salut i força Coldplay!

distància: 18km | desnivell: fotut | temps: 1:45 minuts

17 juliol, 2009

Destrossat però satisfet.

Avui ha sigut un gran dia, i per això haig d'escriure. Amb el bon amic Víctor hem aconseguit una fita que ens havíem plantejat feia poc, i de forma força satisfactoria l'hem aconseguit.

Hem corregut uns 18km i alguns metros més, amb un desnivell que no se quin és, (però existia), i en 1 hora 45 minuts (ara mateix no se si és una bona marca).

Recorregut:


Comencem a la carretera de les aigües altura de la font del lleó (av. Pearson). Direcció al parkin del final de l'Avinguda del Tibidavo. Tornem cap enrere però pujant cap al tibidavo (parc) un trosset, per trencar per una trialera i seguir per la carretere de les aigües. Tirem pel mateix camí i passem pel punt de sortida (font del lleó). Ara amb l'objectiu de pujar fins a dalt de l'antena de St. Pere màrtir, pel camí asfaltat i empinat. Un cop adalt, seguim fins la ctra de les aigües a l'altura de la ctra de Vallvidrera. I ara sí, tornem al punt de sortida per acabar.

Jo he acabat amb marejos, el Víctor bé.

Com he llegit en algun lloc (possiblement d'una marca d'esports), no sabem on està el límit, però sabem on no està.

Bona nit que toca descansar!

Great Northern - Houses

13 juliol, 2009

Per donar una mica de vida al bloc (si és que encara batega...) aquí penjo un últim descobriment musical. No se com m'estic enganxant a la música no comercial (ja tocava...), estil poc/rock/indie... encara no se ben bé quin gènere és.

Bé, aquí Houses, de Great northern:





Salut!

Canvi de look!

17 maig, 2009

Escriure poc, però canviar el disseny de la pàgina més. Sembla que em m'agrada més toquetejar amb fulles d'estil (css) i codi web que no pas posar-me a redactar les meves coses. Espero que us agradi.

2-6

03 maig, 2009

Si avui escric, és perquè si d'aquí molts anys reviso els articles del bloc, m'agradaria trobar-me amb aquesta notícia.

Adjunto l'article "El fútblo brinda por el Barça" de El País escrit per José Samano el dia d'avui. Boníssim!

Un brindis al fútbol. Al del Barça, claro, que desplegó en Chamartín, imponente museo futbolístico donde tantos tiritan, todos sus violines. El fútbol convertido en arte, pura orfebrería. No sólo fue la certificación del angelical método azulgrana. Del Barça, que se obliga a sí mismo en el juego y en el resultado, no se esperaba un simple triunfo, sino que sellara su estilo ante un duelo de máxima exigencia. Y la respuesta barcelonista fue intachable. Guardiola no se guardó nada, alistó a los mejores y el equipo no se confundió con el imprevisto gol inicial de Higuaín. Reaccionó con ese aire poético que le distingue. No sólo retorció el marcador, sino que contribuyó a la evangelización que merece Casillas. Rebajó de tal forma al Madrid que el impetuoso aspirante quedó reducido a un rutinario telonero. El conjunto de Juande no pudo camuflarse con el resultado y al equipo se le vieron todas las costuras. Nada que reprocharse ante un adversario capaz de convertir el fútbol en un paraíso.

Frente al juego de sacamuelas y tono épico de los madridistas, el Barça resultó sinfónico. Se puso de etiqueta, bailó en Chamartín y laminó el safari madridista de los últimos 17 partidos. Uno y otro expusieron su versión más real. El equipo de Guardiola, el más operístico de la temporada, debía mostrar su carácter competitivo ante una situación casi extrema. Del Madrid, que a toque de tambor había mantenido la Liga en vilo con un espíritu conmovedor, se intuía un arrebato definitivo. No hubo debate: el Barça fue mejor en todo, en lo fino, en lo grueso. El Madrid no tuvo respuesta, no le llegó el sudor que le había hecho soñar con el título. El Barça resultó de otro planeta, condujo a la rendición al irreducible Madrid de Juande.


Si hubo más emoción de la cuenta fue por la divinidad de Casillas, junto a Raúl y el ausente Guti la única coartada étnica del madridismo. Enfrente, Xavi, padre junto a Guardiola de la admirable y productiva ingeniería genética azulgrana, manejó el encuentro con su toque homérico. A cada azote del Madrid, que hizo pagar las únicas debilidades barcelonistas -la poca chicha de Abidal ante Robben y el peaje de Puyol, demasiado disperso en el eje defensivo-, respondió Xavi, jugador con más jerarquía que focos. Xavi, en plenitud, es un homenaje al fútbol. A todos los sistemas: el que premia al alquimista que advierte el pase que nadie ve o el pícaro que con cuerpo de ratón es capaz, por su apego a la pelota, de rescatarla ante espartanos como Lass. Como intérprete activó a Puyol en el 1-2; como amante del balón, citó a Messi con Casillas en el 1-3 tras birlarle el sustento al segundo Diarrà; animó a Henry en el 2-4, e hizo otro guiño a Messi en el 2-5. Desde Cruyff en 1974 -guionista de otra inolvidable noche del Barça en el Bernabéu con aquel 0-5- no ha habido un solista azulgrana semejante en el Bernabéu. Hubo un día en el que Ronaldinho fue Ronaldinho; anoche, Xavi fue todo un equipo. Al Barça le bastó con su senado, las picaduras de Messi y Henry, y un novel camino de la posteridad: Piqué, la mejor noticia para el fútbol español en lo que va de temporada. Sobrio, concentrado, adulto, con recursos para el quite y la salida, y hasta con gol. Con Xavi al compás y la extraordinaria solemnidad de Piqué, Messi puso la puntilla a ese Madrid babélico tuneado por Juande en los últimos meses. Salvo frente al Liverpool y el Barça, la clase alta del fútbol europeo. El conjunto azulgrana es de otro reino. Por mucho que se rebobine no hay rastro de un equipo que haya jugado tantos buenos partidos en una misma temporada, y sin descartar ningún reto. Filias y fobias aparte, este Barça es un lujo para el fútbol. Con 2-5, cualquiera estaría de rondito a la espera de que bajara el telón. Este Barça, no. Con 2-5, Piqué, un central, llegó al gol en el 2-6. El cuadro azulgrana ni siquiera precisó de la mejor versión de Eto'o, alejado a una orilla para que Messi retratara a los centrales blancos. Lo mismo dio. El Madrid fue un títere a los pies de un equipo de trazo celestial, ancho, profundo, arabesco, sabio y firme. Salvo el arranque de Robben, no hubo madridista que ganara su duelo: sin pistas de Raúl; Ramos se quedó en tanga ante Henry; Gago y Lass debieron sacar a hombros a Xavi; Marcelo fue el Marcelo que llegó... Así, uno tras otro. Jamás en la historia hubo recital azulgrana similar en el Bernabéu, silencioso ante los versos azulgrana.

Habrá un antes y un después de semejante gala. Habrá un antes y un después de Pep Guardiola, guardián de un santoral que recibió de Johan Cruyff y que lleva camino de purificar aún más. Pep, muy por encima de ese estreñimiento dialéctico que a veces prevalece en el fútbol, ha desmentido a esos paniaguados que le esperaban con el garrote, incapaces de perdonar su verbo mesurado, su buen gusto y discreción. Hasta el punto de liderar la segunda mayor goleada encajada por el Madrid en su feudo: la primera correspondió al Athletic.


Con Pep al frente, el Barça despejó cualquier discusión. Los puntos y los goles distinguen a este Barça; los adjetivos inundan sus crónicas. Llegado el día clave, el Madrid, sometido de principio a fin, cayó en la orilla. Su esmero merece un titular. Lo del Barça en Chamartín, lo del Barça en toda la temporada, quedará como un incunable en la bibliografía del fútbol español. Y del transfronterizo, donde España, con el modelo azulgrana, también marca tendencias. En definitiva, el Barça hizo doblete: ganó y deleitó, porque de él se esperan ambas cosas. Tan imponente es su obra que no caben éxitos mundanos. Otro mérito de Guardiola, decidido a pilotar a su grupo hacia la trinidad final. Sólo la fabulación ya merece un homenaje póstumo. El señorío obliga: el Madrid jamás olvidará a este Barça tan lírico.


Visca el Barça i Visca Catalunya!

PD: Imatges del diari AS.