La marató ja ha passat. I el meu objectiu de baixar de les 3 hores no s'ha complert. He pecat d'optmista, molt optimista. He acabat amb 3:23 i havent de parar per les rampes a les cames.
Si la comparo amb la primera marató que vaig fer al septembre (3:16), res a veure.
Comento els meus estats psicològics durant la cursa perquè tenen tela...
M'aixeco del llit motivadíssim, amb unes ganes brutals de córrer sense parar. Començo al final del calaix de menys de 3 hores (amb els pro's). Els primers 10km genials, bones sensacions, ànims de la família i coneguts pels carrers de Barcelona. Els 15 següents m'enganxo darrere les llebres de 3 hores amb un grup de gent (anavem tant compactats que semblavem un sol ésser). I aquí també m'he notat molt bé, ritme molt alt, les cames comencen a pesar, però sembla que ho controlem.
Arribem al km 25 i les cames dures com dos roques no tiren. Mai m'havia passat, quina sensació més impotent! de pulmos i de cap anava bé, però les cames m'abandonaven. Desesperat veia com els altres corredors m'avancen i com el grup de 3 hores s'escapava. No podia pujar el ritme, anava baixant la velocitat considerablement.
Aquí comença el declive mental "hauria d'haver entrenat més... haig de controlar la motivació...", però afortunadament dura poc. I dura poc gràcies als espectadors anònims que t'animen dient el teu nom com si et coneguessin de tota la vida "vinga Octavi campió! ja que da poc..." deia un, "vinga Octavi tu pots!..." deia un altre. I podia pendre molt powerade, fruita o aigua, però no hi ha res tant motivador i energètic com que t'animin amb tant entusiasme.
Tot i que el ritme que portava en alguns moments era per acabar en 4 hores, no penso en la retirada. Decideixo pendre'm la cursa amb filosofia. Arriba un moment que m'agafa un d'aquells atacs de gana (em passa sovint amb el Víctor quan fem llargues rutes), i decideixo parar-me al següent avituallament i omplir-me amb totes les fruites i fruits secs que hi ha. És un bon moment per recuperar energies, però se que l'arrancada costarà... Dit i fet, al següent avituallament segueixo la mateixa estratègia, aquesta vegada em miro la fruita amb tanta persimònia que semblava que anés al mercat... Però aquest cas, un dels voluntaris (crec que són voluntaris però no estic segur) de l'avituallament em diu: "Octavi no paris! has de córrer! espavila!". Flipant li dic que té tota la raó i començo a córrer de nou...
A partir d'aquí la cursa ha sigut molt emocionant, cada cop més gent, comparteixo uns metres amb el pare del Víctor que m'ajuda a agafar ritme, passem per llocs emblemàtics del centre ciutat. És el moment de donar tot el que queda!
Ja en els últims 5 km quan el carrer s'inclinava una miqueta, les rampes arribaven, la més complicada ha estat prop d'on estaven el Xavi i l'Uri. Se'm puja l'isquiotibial i haig de parar en sec i estirar (mai en la vida m'havia passat!).
Finalment i amb la plaça espanya a rebossar de gent, arribo a meta amb un somriure d'alegria, content per haver-ho donat tot. Sé que l'estratègia ha estat fatal, però acabar-la com l'he acabat em satisfà.
Bé readers! demà no se pas com aniré a la feina.
Una abraçada!
PD: les meves enorabones a l'organització. Ha estat excel·lent!
